Torna la gallineta

No ho va dir ni Rajoy ni Aznar. Va ser el president Felipe González qui va afirmar l’any 1984 que el terrorisme al País Basc era una qüestió d’ordre públic, però que el veritable perill era el fet diferencial català. El company del qui va passar el rasclet al nostre marc legal d’autogovern i del qui va afirmar que els catalans havíem d’anar cada any a Madrid a “por alpiste” va tornar a parlar fa pocs dies del nostre assetjat país per assenyalar que el que estava passant a Catalunya era el que més l’havia preocupat en els darrers quaranta anys. Alguns es van posar les mans al cap perquè a l’Estat espanyol en els darrers quaranta anys n’han passat de tan grosses, que se’n feien creus com el simple fet de voler votar per un referèndum li pogués semblar el fet més tràgic a un teòric demòcrata com Felipe González. I jo t’he de dir, Isidoro, que t’entenc perfectament. Malgrat facis fortor de naftalina i la teva americana de pana vagi deixant un rastre de caspa, renoi, si t’entenc. Perquè tu sí que sabies qui som i quina ha estat la nostra història. Quin és, al cap i a la fi, el nostre pedigrí. Sabies que mentre el País Basc són los chicarrones del Norte i Espanya, un invent que no s’aguanta per enlloc, Catalunya és una nació de cap a peus. I això és una realitat que s’ha de combatre per terra, mar i aire. I ni així, tu! Has escoltat aquests darrers dies com L’estaca d’en Llach tornava a remoure consciències. Però cridar a favor de la llibertat no espanta gent de pell gruixuda com en González. La cançó que de debò el fa tremolar és La gallineta, perquè aquesta sí que fa trontollar els fonaments econòmics d’aquesta Espanya que ell vol unida talment com la volen Aznar i Rajoy. Si la gallineta catalana, després d’haver-li imposat un estat de setge, es nega a pondre més ous, Espanya, econòmicament, se’n va en orris. Fa fallida. Glu-glu-glu. L’invent de les autonomies, que van inventar juntament amb l’Exèrcit, s’escolaria pel forat de l’aigüera. Si Catalunya es fa venir un restrenyiment, Espanya deixarà de rebre els ous calentonets amb els colors de la nostra senyera. Vas fer bingo, González, afirmant que per a Espanya el veritable perill era el que tu anomenaves “fet diferencial català”, perquè a fe de món que la vas ben encertar. I com acaba la cançó d’en Llach, obligat per la censura: “Visca la revulsió.” I ara, si voleu continuar la farra, us la pagueu de les vostres butxaques, perquè nosaltres, malgrat el vostre setge, anem per feina.