Any Fabra

E

n El món d’ahir, un dels testimonis més commovedors del nostre passat europeu col·lectiu recent, escrit a més amb el mestratge d’un europeu amarat de civilitat davant d’un món que es desintegrava a passos agegantats, S. Zweig, descriu com se sentia de desemparat, d’impotent, on constantment, parlant de l’absurda situació de pensament únic, “(...) t’havies de sotmetre a les exigències de l’Estat, lliurar-te com a víctima a la política més estúpida, adaptar-te als canvis més fantàstics, sempre encadenat i per més que aferrissadament te’n volguessis desfer, la realitat t’arrabassava, irresistiblement (...). Però si amb el nostre testimoni transmetem a la propera generació ni que sigui una espurna de veritat de les seves cendres, el nostre esforç no haurà estat completament en va.” Alguns passatges d’aquesta obra terapèutica em recorden, amb tota la complexitat d’ambdós situacions, el moment que viu Catalunya. De fet, la macromanifestació d’ahir és un déjà vu que la nostra dissortada història va repetint. Ens ho recorden les memòries escrites per molts catalans. Llegiu J. Trueta, P. Casals, J. Sales i fins i tot F. Cambó, que ens parla de la immensa paret que ell mai no va aconseguir travessar. Cadascuna de les generacions que ens han precedit ha estat esgarrapada per les urpes que vénen de Ponent. I totes, també la nostra, no han oblidat ni perdonat. Les anteriors van intentar mal conviure-hi. La nostra encara no sé sap si guanyarà la batalla final. L’interrogant a voltes convertit en exclamació i en d’altres en punts suspensius, el que té molt clar és que la conllevancia ortegariana només l’ha practicat amb penes i patiments el poble català, suportant tota mena d’impertinències, i agressions. El més greu, el que mai no podré perdonar és l’atac sistemàtic a la llengua amb la voluntat de fer-la desaparèixer, no només de la terra catalana, dels països de parla catalana sinó de la terra. I en nom de la humanitat, de totes les llengües perseguides, anorreades, desaparegudes per la mà de l’extermini lingüístic és del tot imperdonable. Maleeixo aquells que ho intenten amb la mateixa contundència que venero aquells que les defensen. Enguany en la commemoració del seny ordenador de la nostra llengua, cal recordar les paraules d’en Carles Riba: “L’any 1939 Catalunya ho va perdre tot, però li va quedar el Fabra.”