Temps de figues

La infància que segons Freud ens acompanya durant tota la nostra vida, se’m fa més present durant el mes de setembre. He deixat passar les darreres hores del mes d’agost allitada a la gandula de casa. Amb els ulls mig aclucats, faig cabaneta amb les dues mans intentant enquadrar els núvols que sobrevolen el meu cap i aleshores em sorprenc a mi mateixa quan encara sé trobar, enmig del blau, aquell petit elefant allargassat de coto fluix, la caseta desdibuixada o la cara del capità damunt d’un vaixell blanc amb taques d’un gris apagat. Són els mateixos núvols de quan era una nena petita i també el de totes les nenes petites que com jo s’han anat fent grans gairebé sense adonar-se’n. I mentre miro un cel imaginari compartit, m’adono que el petit elefant, la caseta desdibuixada i la cara del capità damunt d’un vaixell blanc amb taques d’un gris apagat es va allunyant a poc a poc i els vaig veient fugir a tots ells, amb la mateixa mandra amb què veig, impotent, com s’allunya l’estiu que creia interminable. I arriba el setembre, el mes que ens avisa que el final de l’estiu és a tocar i, com cantava el Dúo Dinámico, recorden? “Tu partiràs.” Encara no has marxat, encara hi ets però ja t’enyoro. Amb la mateixa intensitat que enyoraré tot el que cada any te m’emportes. Les migdiades sense rellotge, les nits de converses interminables, els vestits vaporosos i els banys d’aigua salada. Que efímer tot plegat. Només em consola que amb tu, setembre, arriba el temps de menjar figues. Les compro al mercat dels pagesos. Figues de coll de dama. Les millors, em diu el pagès de la parada de la Mariola. Prova-la. I me n’obre una amb les mans. Dolça com la mel, oi? I me’n regala una altra. Diuen que la figa per ser madura ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals. Però de fet aquests tres principis no deixen de ser la tornada d’una cançó popular, el cas és que la figa combina amb gairebé tot. Si caieu en la temptació de menjar-la acompanyant-la amb formatge, foie o pernil, ja no us en podreu deslliurar i fins i tot esperareu que l’estiu se’n vagi ben lluny perquè arribi l’enyorat mes de setembre. Potser per aquest motiu als fruits saborosos, en Josep Carner, exaltava les figues de coll de dama. “Cada dia al jardí me’n vinc de matinet vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.”