Al compàs de piulades

Ahir vaig llegir un estudi sobre l’impacte de les piulades en la nostra societat que partia d’un article que el periodista O’Neil havia escrit a la revista Esquire intitulat Com podeu saber si heu enviat un piulet horrible, en què marcava les pautes per les quals un piulet es considerat horrible. El més interessant de tot plegat és, a banda de l’anàlisi exhaustiu, comprovar com els missatges ofensius o difamatoris hi ha molt poca gent que els repiula però, en canvi, n’hi ha un futimer que els contesta. El món actual s’ha convertit en un Gran Hermano de piulades. Com un inabastable finestral anònim de veritables i de falsos actors bocamolls exhibint un mega ego de superficialitat extrema. Una finestra que sembla oberta però que, en realitat, es tracta d’un miratge. El reflex d’una societat nícia, analfabeta i poc llegida. Les piulades han llençat a les escombraries la màxima “amb llums i taquígrafs”, la paraula donada, l’abraçada que segellava una amistat sincera i l’encaixada de mans que garantia la seriositat d’un pacte. Als nostres governants ja no els cal rodes de premsa perquè els seus assessors d’imatge, els spin doctors de torn, fan i desfan segons els adorats baròmetres dels top ten de la més rabiosa popularitat. Frívolament poden arribar a piular la més gran de les bestieses sense despentinar-se. Per no sortir de casa nostra podríem posar com a exemple la diarrea mental que va patir el més gran piulador del Congrés espanyol quan va prémer les lletres de l’abecedari per construir una frase que va ser un dels detonants de tot plegat: “155 monedes de plata”, una acusació de traïció dirigida a la línia de flotació del president Puigdemont, per molt que després volgués desmentir-ho perquè qui s’excusa, s’acusa o, el que ve a dir el mateix: “Excusatio non petita, accusatio manifesta.” Però, ves per on, el noi és el que pot presumir d’estar ocupant el pòdium del piulador que té més impacte, molt per davant fins i tot d’en @KRLS. Vint-i-quatre hores amb el cap cot piulant, repiulant, prement likes com si fossin el batec dels nostres cors i fent comentaris ha de continuar essent la nostra realitat? M’esgarrifa pensar que aquesta, la virtual, acabi per esclafar la de carn i ossos, la que encara fa possible que ens miren els ulls i ens puguem dir veritats o mentides, cara a cara, sense pantalles que ens esguerrin el moment.