Espanya: vista per sentència

Perquè, de fet, el que està damunt la taula no és aquesta performance de judici contra els que han volgut qüestionar democràticament la unitat d’una entelèquia anomenada Espanya, ni tampoc concloure si uns homes i unes dones que se saben lliures perquè també defensen la llibertat de molts d’altres pagaran aquesta defensa amb la seva pròpia llibertat, ni molt menys la unitat d’una nació com Catalunya, que va molt més enllà del seu marc territorial actual i que té una història i una cultura que molts estats inventats ni tan sols han pogut somniar. La farsa d’aquest judici posa en evidència la fragilitat d’un ninot que se sap mort i que s’anomena Espanya. Malgrat que aquest era el seu desig, Aznar es va equivocar quan va pronosticar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Aquest judici, que encara està per ensenyar la seva pitjor cara (espereu quan declarin els piolins...), posa en evidència el contrast entre dos pobles, Catalunya i Castella, que res no tenen a veure. Per això és lògic que l’advocada de l’estat, Rosa María Seoane, i el fiscal Fidel Cadena no puguin entendre de cap manera una figura tan habitual al nostre país com és la del voluntariat. “ I que és això del voluntaris en una manifestació? En una concentració com el tumulto, la muralla humana, davant d’Economia?” El conseller Forn posava un ulls com plats mentre volia fer-los entendre que al nostre país intentem fer les coses bé. Amb voluntaris fins i tot quan s’ha de protegir la policia espanyola que ens escorcolla. I fiscal i advocada de l’estat seguien insistint perquè “minoentender nothing”. I van tornar a l’atac: “Quan diu que els Mossos havien de protegir les persones... a quines persones es refereix?” I altra volta el conseller Forn intentant fer entendre el que és impossible que entenguin: “Doncs protegir a tothom... a totes les persones.” Res a fer. Impossible fer entendre que Catalunya a La Marató solidària és capaç de recaptar gairebé onze milions d’euros mentre que una Maratón a tot Espanya en va recaptar només un, un milió! La Catalunya tacanya, malfiada, encotillada, amb set milions i mig d’habitants enfront una Espanya de trenta-nou milions d’ànimes “generoses”. I per això, pacíficament, democràticament, Catalunya segueix dient que l’autodeterminació no és delicte. Tal com va defensar el president Macià a l’Estatut de Núria de 1932 i que la Segona República “espanyola” va retallar al convertir-nos en una “región autónoma”.