No em canviïs la llengua

La campanya iniciada a Twitter per l’activista Rosario Palomino, catalana nascuda al Perú, és una aportació més en la defensa d’un idioma que no és fruit de la tossuderia ni del caprici d’uns nostàlgics aferrats a una llengua que, de tan tova, se’ns desfà a les mans, sinó d’una cultura que, com d’altres, perviu amenaçada per terra, mar i aire. Encara em sobta comprovar com el món continua girant al voltant d’una roda hidràulica que s’obstina a destruir i aniquilar cultures. Però davant d’una gota malaia assassina, n’hi ha una altra on es va sumant gent potent que aposta per defensar un bé col·lectiu. En aquesta campanya, que es va presentar a la Sala Alfred Perenya la setmana passada, s’hi han anat afegint persones d’arreu que han arribat al nostre país i que han decidit ser proactius en la defensa d’una llengua amenaçada que és patrimoni de tota la humanitat. Durant la intervenció, la promotora d’aquesta magnífica iniciativa va dir que els autòctons canvien la llengua per amabilitat, però el nouvingut se sent discriminat. No comparteixo aquesta teoria, perquè de gent amable n’hi ha a tot el món però, quan he viatjat per països propers o allunyats, encara és hora que algú se m’hagi dirigit en català per allò de l’amabilitat. La realitat és més cruel que aquesta afirmació plena de bondat i candidesa. Molts catalans, no tots per sort, canvien automàticament la llengua, casualment sempre a la castellana, després d’anys de sotmetiment, repressió, prohibicions, multes i persecucions malgrat que el pare del

Preparao

afirmés que “nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro”, en una demostració vergonyant de com es pot faltar a la veritat amb tota una hemeroteca al darrere que demostra el contrari. Els vells de la Catalunya Nord encara recorden quan de petits el mestre de l’escola els netejava la llengua amb l’escombreta del vàter cada vegada que els sentia dir una paraula en català. De fet, de tots és sabut que allò que s’anomena França, un altre invent com Espanya, ha estat possible gràcies a l’aniquilació i sotmetiment de les nacions històriques, la seva cultura i identitat. Ara que aquesta Europa post-

Brexit

camina pel carrer que fa baixada, potser seria el moment de recuperar la fórmula de l’Europa de les regions, un model farcit d’oportunitats per Catalunya, quarta en població i cinquena en PIB, una de les més importants d’Europa.