L'illa dels Faisans

El museu de Tessé, ubicat en un antic palau episcopal, és el principal museu de la ciutat de Le Mans. En un dels espais dedicats a la pintura francesa del segle XVII hi podreu contemplar un quadre del pintor de la cort, Jacques Laumosnier, que va tenyir de negre la nostra història. Aquesta pintura a l’oli sobre tela representa la trobada de dos monarques, el castellà Felip IV i el francès Lluis XIV per signar un acord que tornava a migpartir Catalunya. El Tractat dels Pirineus. Sense que els catalans poguessin dir ni ase ni bèstia, ja veieu com això ve de lluny, els parents reials del Campechano y el Preparao van decidir que a Catalunya no li vindria d’un pam i que, per això, el comtat del Rosselló, amb el Conflent, Vallespir i Capcir, i la meitat del comptat de Cerdanya, passarien a França. Així, sense ni tan sols notificar-ho a les Corts catalanes ni als organismes catalans de govern. Òbviament, en el quadre, on cadascun dels personatges tenen noms i cognoms, també hi son retratats els botiflers de costum que sempre han sovintejat en les nacions derrotades. Pasqual d’Aragó, nascut a Mataró i membre de la família dels Cardona, n’és un d’aquests. L’altre, en Guillem de Montcada, Marquès d’Aitona, un noble català de dalt a baix. La trobada familiar d’aquesta tropa es va celebrar a l’illa dels Faisans (es tracta d’un petit illot situat entre Hondarribia i Irún. El condomini més petit del món, gestionat durant sis mesos per Espanya i els altres sis per França), un nom ben curiós degut a una errada de traducció del francès per part d’algun castellà maldestre. Ningú dels que van assistir en aquella trobada familiar dels Borbons, on la sang es barreja potinerament, i després passa el que passa, i on els monarques de sabata fina i mudats de vint-i-un botons, pagats amb les nostres suors, juguen amb la infinita paciència del poble mesell i atemorit, es podia arribar a imaginar que tres-cents seixanta anys després, la ciutat de Perpinyà, capital del comtat de Rosselló i del regne de Mallorca i segona del Principat, tornaria a plantar cara, a demostrar cridant alt i fort que França, amb tota la seva grandeur, xovinisme i malgrat no haver signat encara la Carta europea de les llengües minoritzades, no ha pogut evitar que s’hi segueixi parlant la llengua que ells, els Borbó, van prohibir.