Qui guanya o perd
En els darrers dies, el govern d’Espanya ha criticat les accions militars d’Israel, que finalment ha qualificat de “genocidi” –tot i que alguns països, com els EUA, el Regne Unit o Alemanya, refusin reconèixer aquest terme. Ha anunciat la cancel·lació de contractes, ha impulsat un embargament formal i ha demanat fins i tot que Israel sigui apartat de les competicions esportives. La veritat, però, és que hi ha compromisos previs entre Espanya i Israel que no es poden esborrar d’un dia per l’altre. Per molt que Sánchez marqui el to, la ruptura diplomàtica de moment no s’ha plantejat.
Tot plegat posa en relleu una altra evidència, la dependència estructural d’Espanya respecte a Israel, tant en l’àmbit militar com en el tecnològic. I és que malgrat els ideals que conviuen dins nostre, vivim en una societat que es contradiu entre el que vol l’individu (en aquest cas “el partit”) i les necessitats estructurals. Hi ha intercanvis diaris de vides humanes per bocins de terra, ecosistemes per interessos econòmics i energètics, relacions humanes per rendibilitat i armes per capital. La guerra que aquests dies tothom atén i qüestiona forma part de la normalitat d’una societat que s’ha anat construint durant segles, l’occidental.
I és que aquesta lògica la podem veure clarament en les paraules d’Aznar quan expressava públicament el seu descontentament amb el govern d’Espanya: “Si Israel perdés [la batalla], no som conscients del problema que tindríem a Europa i al món”. La seva és una retòrica de confrontació permanent i simplificada; un context de guerra sense fi, amb bons i dolents, guanyadors i perdedors.
En un món en què tots som dependents del capital, tot acaba resultant moneda de canvi –en aquest cas, la vida de més de 65.000 persones palestines mortes des de l’inici de l’ofensiva el 2023, a les quals caldria afegir les desenes de milers de víctimes acumulades al llarg del conflicte històric, i les que continuen morint ara mateix. Si no canviem el model de vida, l’idealisme mor abans de néixer, perquè per guanyar una partida de dretes cal jugar amb les regles de la dreta: guanyar sempre, sense importar els costos. I això és, al capdavall, el que alimenta la pujada global de l’extrema dreta: ningú vol perdre el que creu tenir, encara que en el fons no tingui res. Amb Palestina, tothom perd.
