Dret a l’opacitat
Les democràcies i els mitjans de masses han normalitzat l’exposició: la política, la cultura, la vida privada passen a ser espectacle. Tot ha de ser visible i justificable davant dels altres: les emocions, els àpats, fins i tot les intimitats més ridícules. I amb les xarxes socials, aquesta dinàmica s’ha accelerat: l’extroversió és premiada i la visibilitat és capital simbòlic. Fins i tot el patiment i el dolor troben el seu canal d’exhibició. Les xarxes socials han convertit la vida en un aparador permanent, en què sembla que només allò que es mostra existeix de debò. És cert això? ¿No hi hauria d’haver un dret igualment essencial a reservar-nos una part, a no exposar-la?
Montaigne ja advertia que no cal dir-ho tot; Rilke recomanava deixar créixer els versos en la foscor, sense exhibir-los abans de temps. Hi havia –potser encara hi ha– en el silenci i en l’opacitat una forma de respecte i de maduració. Un escriptor martiniquès (Édouard Glissant) defensa en els seus escrits i en les seues intervencions públiques el “dret a l’opacitat”. Segons ell, ni les persones ni les cultures no estan obligades a ser completament transparents ni del tot comprensibles. L’opacitat no equival a l’aïllament, sinó al reconeixement de la diferència com a condició de respecte. Per a Glissant, el “Tout-Monde”, el món en la seua diversitat, es fonamenta en la coexistència d’opacitats: comunitats que conviuen sense exigir-se una traducció total, persones que es relacionen sense pretendre comprendre’s del tot. Seria aquest límit justament, segons ell, el que faria possible la vida compartida.
En aquestes opinions, hi trobo i comparteixo una resistència intel·ligent davant la tirania de la visibilitat i del rendiment. No cal exposar-nos sempre ni viure pendents de l’aplaudiment. També hi ha valor en la discreció, en el que queda sense dir, en els espais reservats que sostenen la confiança. Potser aquest podria ser un dels reptes del nostre temps: adonar-se que la llibertat també consisteix a preservar allò que no es mostra. Enmig de l’excés d’imatges, de dades i d’opinions i de xerrameca, hi ha un gest radicalment humà: mantenir-se parcialment ocult, no del tot explicat, i per això mateix digne. Només així, el vincle amb els altres deixa de ser mera exhibició i esdevé, de veritat, trobada.
