El grafisme del Foc i l’incendi de la fàbrica

pàgines culturals de segre

L’any 2008, es va celebrar el centenari del naixement d’Enric Crous Vidal, que va néixer el mateix any que Leandre Cristòfol i va compartir amb ell moments molt importants de les seves vides en tenir visions molt similars de l’art, i posteriorment a causa de les afectacions de la guerra civil.

La meva primera notícia de l’Enric la vaig tenir a l’estudi del Leandre una de les moltes tardes amb ell, ja sia per feina o per acompanyar-lo si li calia ajuda. No recordo com va anar la cosa, però diria que va ser remenant en la seva llibreria, ja que em deixava fer-ho, que va arribar a les meves mans el primer exemplar original (no de les edicions facsímils) de la revista Art. En fullejar-lo vaig quedar meravellat.

Això va ser als anys setanta. No devia fer gaire que havia mort el dictador. El cas és que el Leandre em va explicar coses d’aquella època en què van conviure els dos i de les “malifetes” que van perpetrar junts. Hi va haver un grup força revolucionari, diria que fins i tot en certa manera iconoclasta, però frenaré aquí: no soc jo el més indicat per opinar sobre aquest apartat.

Enric Crous va ser una figura molt avançada a la seva època. Gran activista cultural en el període de preguerra civil, totalment immers a Lleida capital en l’avantguarda artística juntament amb artistes com Leandre Cristòfol, Manuel Viola i Antoni Garcia Lamolla, cofundador amb ells de la revista Art, de la qual va ser director. També va dissenyar alguns cartells de la Festa Major de Lleida i l’any 1933 va fundar l’agència de publicitat Studi Llamp, arribant a ser un gran dissenyador gràfic.

L’apartat que fa vincular la seva figura a la narració i imatge d’avui ve del seu vessant de dissenyador en el món de les arts gràfiques, i específicament en l’especialitat que li va donar més fama, la de tipògraf. Va esdevenir un dels més importants dissenyadors catalans de renom internacional en aquest ofici. Els seus dissenys van formar part dels catàlegs de la Fonderie Typo-Graphique Française i de la Fundición Tipográfica Nacional, la qual, l’any 1950, publicà la col·lecció de vinyetes Fuga de arabescos (originalment Fugue d’arabesques), un estol de formes meravellosament estructurades tan variades com innovadores. 

Les vinyetes eren formes gràfiques foses en un aliatge de plom, antimoni i estany en les proporcions adients, i el seu destí eren les impremtes. A diferència de les tipografies de famílies de lletres, les vinyetes eren formes geomètriques, abstractes o que simbolitzaven alguna cosa i s’utilitzaven per decorar impresos diversos. La vinyeta d’aquesta història formava part de la Fuga de arabescos i era una magnífica representació gràfica d’una flama, la qual es podia fer servir tant en vertical com en horitzontal. En aquesta última posició es podia interpretar com si fossin llavis.

El desenllaç final de la història comença quan dins del centenari, l’any 2008, Edicions de la Clamor (IEI i SEGRE) edita el llibre d’Esther Solé i Martí Enric Crous-Vidal. Enfant terrible 1908-1987, que va ser el regal de Sant Jordi entregat amb la compra d’aquest diari. A Imatge 4 teníem un molt bon client del sector de les belles arts, especialment adreçat al col·lectiu estatal d’emmarcadors, que confiava el seu apartat publicitari en el nostre equip. Aquell any tocava fer un nou catàleg general de productes i ens en van encomanar la producció, que comprenia el disseny general, la realització de fotografies del producte, la maquetació, la fotomecànica i, de forma delegada, la impressió i l’enquadernació fins a l’entrega dels exemplars encomanats.

Nosaltres, aprofitant l’efemèride de Crous, i com a homenatge, ens va semblar adient utilitzar algun element creat per ell com a símbol destacat en el disseny d’aquell catàleg. Tot i que vam presentar alguna proposta més de caràcter diferent, l’opció de Crous va ser l’escollida, i la vinyeta de la flama va presidir la portada, que estava plantejada en forma d’indiana amb unes vint flames ordenades adequadament, impreses en plata sobre un fons negre, una proposta sòbria i atemporal.

Hi vam treballar durant l’últim quadrimestre del mateix any i a principis de l’any 2009, quan encara estàvem desenvolupant la feina, ja en la fase final, es va produir la catàstrofe: el dia 21 de febrer del 2009 un incendi devastador crema les naus de l’empresa del nostre client i editor del catàleg. No hi ha mala notícia que no comporti alguna cosa de bona: per sort, els catàlegs encara estaven a la impremta, a punt de ser entregats, i tot i el gran esforç a fer, accentuat i provocat per l’episodi fatal, van ser oportunament tramesos als seus clients.

Hi va haver un detall que a mi em va passar per alt i que, en la primera visita postincendi que vaig fer a la fàbrica, em va plantejar el seu gerent dient-me: “Llorenç, has pensat si en la nostra desgràcia hi ha pogut tenir a veure d’alguna manera el fet d’haver simbolitzat el nostre catàleg general amb el grafisme repetitiu de la flama?”

No sé què li vaig respondre en aquell moment, però ara penso que, si va ser una premonició, va ser per a bé: en un espai no massa llarg de temps ja estaven instal·lats en una nau de lloguer a no gaire distància de la cremada, conservant les oficines de l’antiga, que es van salvar de l’incendi. Actualment, estan en dues naus de nova factura que com a mínim dupliquen la superfície de l’antiga i encara a hores d’ara confien en els meus serveis, que no s’han interromput mai.

Per acabar, parlaré de la imatge. En una de les múltiples visites a les seves oficines per qüestions de feina, en sortir, abans d’agafar el cotxe, vaig voler veure la devastació que havia generat l’incendi. Ho podia haver fet abans, però aquell cop la llum em va agradar. El cas és que vaig agafar la càmera i el trespeus i vaig anar a la part posterior de les oficines, on hi havia el que cridava el meu interès.

El panorama em va atrapar, no em vaig poder estar de fotografiar les traces que va deixar el foc, sobretot les esquerdes que havien provocat les flames buscant l’oxigen de l’aire. D’aquesta sessió va sortir un tríptic amb elements esquerdats, traces del negre fumat i plantes seques de tardor, i també aquesta espècie de simbiosi de bodegó-monument-detritus metàl·lic de forma piramidal, il·luminat pel capvespre i vigilat per la lluna en quart creixent, que va restar immòbil en aquell lloc durant força temps, sense saber que seria testimoni d’aquesta història i que presidiria aquesta doble pàgina.