Hi ha llum a la meitat del túnel?

Arrenca el curs polític amb més ombres que llums, amb més incerteses que certeses i amb una onada de desafecció que omple carrers, comerços, despatxos, oficines, fàbriques i explotacions agràries. Una desafecció que només es mobilitza “a la contra” i que té en la recerca de culpables i en passar comptes l’única estratègia a curt termini.

A meitat del mandat de les eleccions municipals, a les portes d’un possible avançament electoral a Espanya si en aquest trimestre no es redreça la situació, amb la preocupació de si hi haurà pressupostos a Catalunya o a Madrid, en un context de violència dialèctica instal·lada a les diferents cambres parlamentàries i amb una tardor judicial en què uns i altres seran notícia per veure qui la diu i la fa més grossa, el panorama és desolador.

Mentrestant, un país que cada dia aixeca la persiana, on els macroindicadors econòmics paradoxalment no són dolents en termes de creixement, PIB i taxa d’atur, fa que visquem en una paradoxa funcional i emocional molt complexa. Estem instal·lats en el “sí però no”: anem bé, però no estem bé. Com es gestiona tot això?

Els líders han de posar a disposició de la ciutadania instruments de gestió no destructiva de la complexitat; discursos entenedors però no simplistes; i han de tractar la gent com a adulta, no només com a hooligans motivats davant les injustícies i les fake news. El lideratge ha de ser clar, sense dubtes, resolutiu, seguint una estratègia creïble i generadora de confiança, en pro de l’estabilitat per competir cap al futur amb ambició.

Necessitem lideratges que exerceixin de debò, no només que manin. Que no només sàpiguen bregar en el fangar, sinó que recuperin les regnes de la política clàssica en termes de pacte i negociació. I cal deixar clar que els polítics són polítics i no gerents; que els gerents són gerents i no polítics; i que els funcionaris han d’estar al servei de la gent i no només de l’administració (vegeu l’article “La clàusula ciutadana”, maig 2025). Tot protocol, expedient o actuació que no agilitzi i millori el dia a dia de la ciutadania s’ha de modificar i canviar.

La política ha de fer un pas endavant. Qui fa les lleis? Qui les pot canviar? La classe política. Doncs recuperem les regnes i fem allò pel qual vam ser votats, i deixem les excuses i les misèries enrere.

Som a la meitat del túnel: no podem esperar al final per veure la llum. Hem d’actuar ara i ràpid. Podem fer-ho.