Panorama i problemes actuals i greus d’Europa

Des del final de la segona guerra mundial, en general i amb esforços, hem viscut, i en bona part seguim vivint-la, una etapa de color de rosa, però ens hem autoenganyat, la felicitat pot durar molt però sempre s’acaba, i a la nostra Europa s’ha acabat de sobte, perquè han aparegut dos problemes grossos i difícils, comuns a tots els països de l’àrea europea occidental. La bonança i la millora en l’estat del benestar, pensions, etc., que darrerament estem vivint i disfrutant, en tots els països de l’Europa occidental, i també en aquell que semblava que estava fora de qualsevol problema, els EUA, també i com sempre més que ningú, en els quals tenim una millora social constatable, és en bona part gràcies a utilitzar un deute públic estatal, considerable, el qual “ai l’as”, s’ha de tornar i amb interessos anuals. França ja ho ha començat a patir, amb un deute del 113% del PIB, Espanya i el UK tenen el 101%, Alemanya el 85%, Itàlia el 130%, i Grècia el més alt, el 152%, i així tots. Els EUA volen que el seu deute, molt més elevat, els el paguin els altres països, nosaltres, tot Europa, ho hem de tornar nosaltres mateixos. També ens vam autoenganyar quan vam creure que la maledicció de les guerres havia desaparegut, i ja no feia falta el servei militar obligatori, ja no feia falta l’objecció de consciència, ni l’exèrcit, etc. Tot plegat una fantasia, bonista, sí, pròpia d’un món que desitgem però que encara no tenim, però que avui és no tocar de peus a terra. És clar que no volem les guerres, i hem de lluitar i lluitem contra elles i els genocides que la seva dinàmica provoca, però malauradament existeixen. El problema actual concret a Europa té dos vessants, un que ens vam creure que els EUA ens salvaria sempre, que estàvem segurs i que ho pagaven gairebé tot ells, a canvi del control mundial de l’economia, pero això ens ha fallat, no era així, i ara ens presenten una descomunal factura, està clar que ara hem de saber-nos nosaltres mateixos. L’altre vessant apareix quan el veí oriental històric de la Unió Europea no ha evolucionat mentalment des del s. XIX. Ens vam creure que havia evolucionat, que era un país de pau, però malgrat totes les revolucions, més superficials que reals, va resultar que no. Rússia, el país més ric del món en recursos materials, però no desenvolupats, ha passat per alguns pocs i curts períodes de modernitat, passant de l’imperi tsarista al soviètic, i darrerament retorna a l’imperi rus, segurament per tapar fracassos econòmics i socials interns greus, atès que no para la migració de fugida de la gent cap a occident. Ara torna a fer el mateix que va fer amb l’agressió imperialista a Ucraïna, justificar la concentració de forces a la frontera com a maniobres inofensives, i després atacar, com el que acaba de fer a Polònia i Romania, per acabar envaint-les, o condicionar-les políticament, com ara demana per Ucraïna, esprémer-los econòmicament. Tot això ens obliga a incorporar tropes espanyoles, conjuntament amb altres països europeus, a les fronteres orientals de la Unió Europea, per constituir una força suficient dissuasòria per garantir la nostra seguretat. Tot això comporta incrementar, encara que sigui a contracor, el pressupost de defensa. Aquestes dues circumstàncies provoquen retallades pressupostàries socials, inevitables, governi qui governi. Endarrere quedaran, esperem que per poc temps, el problema de l’habitatge, les ajudes per a la dana, les compensacions pels incendis, etc. És a dir, passem a una època de retallades socials, d’augment de les hores de treball (oficials o extres), frenar la immigració desbocada i il·legal, especialment la no integrable. Cal afegir l’increment constatat socialment, del preu del mercat dels aliments i de l’habitatge, els quals s’apugen contínuament. És una nova etapa, i millor que no vingui, tot i que l’anàlisi ens indica que sí. Necessitem tota l’ajuda possible de la Unió Europea per apaivagar socialment, i sobretot per cercar solució al greu problema actual, del dèficit fiscal de Catalunya, per no fer més insostenible l’ambient nacional reivindicatiu, aquí i a l’àmbit estatal de Madrid.