El cul de Franco
L’únic que vaig saber de Franco fins a l’adolescència era que tenia el cul de color blanc. El motiu era que la seva dona l’hi rentava amb un detergent marca Ariel. Aquesta era la cançó que cantàvem de petits a l’hora del pati. Tenía el culo blanco porque su mujer lo lavaba con Ariel. La rima Franco/blanco resulta difícilment superable per a qualsevol joglar, afí o no al règim. Mujer/Ariel sí que s’intueix fàcil de millorar per a qualsevol que tingui un mínim de sentit de la melodia a l’oïda.
Aquesta profunda ignorància, que sembla un acudit, no té cap mena de gràcia, en realitat. De fet, representa en si mateixa tota una premissa educativa, tota una realitat adulterada, tota una manta de negligència sota la qual volien emparar-nos, o sigui, enganyar-nos, dins d’un present que trontollava i que no van saber relligar fins que van descobrir la possibilitat d’esmunyir-se per les esquerdes que els facilitava una democràcia incipient i temorosa, més temorosa mentre es travessava el 23F.
I això que jo vaig néixer el 72, amb el que gastava malnoms esdrúixols encara viu, o semiviu, o mort i lliurant enmig d’un garbuix de tubs batalles mortals a l’estil Cid Campeador. Ell agonitzant entre les ombres de botxins agonitzants, que segueixen sent ombres avui però ja no agonitzen. Avui fins i tot se serveixen de les mateixes entranyes del sistema per continuar la seva particular croada d’intolerància i genocidi moral i intel·lectual. D’avis a pares i a fills i a nets. Nissagues obscures perpetuades. Pàtries que volen ser una pàtria, la seva.
I els meus pares van néixer el 27 i el 30. Em sembla increïble que passessin la infància sota la pólvora, les bombes i la sentor dels cadàvers afilerats als vorals dels camins del seu petit món, que era enorme, que era el món sencer, i que invertissin la resta de la seva vida a no voler oblidar-ho i alhora a voler oblidar-ho, a enterrar sota aquell silenci petri, entre una el·lipsi que pot abastar tota una vida, el gust d’una guerra a la boca, els noms dels assassins, la fam, la història col·lectiva i sobretot la personal, perquè el dolor d’un serà el forat negre compactant la densitat del de tots. Era, des que neixes al mal, l’instint de sobreviure. Ara, als seus hereus ens toca saber, dir, posar noms i adreces, encendre aquesta fosca, sense pietat. Viure.
