Lleida, m’agrades!

El passat dilluns, sortint de l’enterrament del gestor Carlos Dalmau, em vaig creuar amb l’alcalde Siurana. Ell, home respectat i de saviesa infinita, em va manifestar amb el seu habitual to carrincló que com és que darrerament repetia temàtiques en aquest espai. Els que coneixem bé l’Antonio sabem que quan ell ens adverteix d’un fet no és que ens vulgui criticar, sinó al contrari, ens vol ajudar d’una manera cordial i “siuranesca”, que tinguem en compte el seu pensament. Dit això, i tenint al cap la recomanació de l’antic Paer en cap, m’ha vingut en ment una campanya de la seva etapa a l’alcaldia lleidatana i que crec que ara s’hauria de recordar. Era una que es deia: “Lleida, m’agrades!” Aquest lema va ser una manera de dir que, tot i les dificultats, la ciutat tenia llum pròpia i ens feia sentir un orgull de pertinença. Ens reconeixíem pels carrers, en la vida social o bé en la manera de fer de la gent. Érem conscients que vivíem en una ciutat estimada i admirada, i això ens omplia de confiança per encarar el futur. Però és cert que d’uns anys enrere, aquest sentiment s’ha anat dissolent. Avui, quan parlem de Lleida, massa sovint apareixen les queixes, la crítica i fins i tot la resignació. La ciutat de manera inconscient s’ha contagiat d’un virus creat d’un discurs crític i demagog. Avui els ciutadans comentem l’estat d’alguns barris, el manteniment, la gestió de les escombraries, algunes obres eternes, les tales d’arbres, i ho fem amb la mateixa naturalitat amb què abans proclamàvem amb orgull l’estima per la nostra ciutat. Per exemple, les tales d’arbres d’aquest estiu són més que un problema estètic: s’han convertit en una metàfora de desànim. Ja fa massa anys que vivim sense una visió compartida que ens faci somiar col·lectivament. Ens hem acostumat a viure de la crítica constant per tot i la manca de voluntat de mirar de positivar qualsevol oportunitat. El resultat és un cercle de desafecció que ens fa perdre el més important: l’estima per la nostra ciutat. Lleida no mereix aquest desencís. Lleida necessita que la tornem a estimar. Lleida necessita que els lleidatans recuperem la confiança en nosaltres mateixos i en el nostre municipi. Cal que mirem de manera positiva la ciutat i les oportunitats que aquesta ens ofereix. En definitiva, crec que hauríem de tornar a l’era del Siurana i fer que Lleida ens agradés.