Junts pels pèls

L’ordre era clara i senzilla: Junts per Catalunya (JxCat) i ERC havien de buscar aliances per governar junts allà on cap dels dos tingués majoria absoluta. Així ho van establir les cúpules de les dos forces majoritàries de l’independentisme després de les eleccions del 26-M, una directriu que es va complir fa un mes a la Paeria de Lleida i, divendres, a la Diputació. Entre aquests dos acords, hi va haver pactes dels dos partits en uns altres cinc municipis, així com en els consells del Segrià, l’Alt Urgell i el Pallars Jussà. Tanmateix, hi ha hagut també ruptures entre les dos formacions, que governen el 85% dels ajuntaments lleidatans.

La ruptura entre Junts i ERC va ser objecte de polèmica a Cervera i a Tàrrega, ja que en tots dos casos van ser necessaris vots del PSC per decidir l’alcaldia. Aquesta formació va ser també decisiva per donar a Esquerra la presidència de l’Urgell. Aquests acords van provocar desconcert i indignació entre votants idependentistas, que rebutgen els socialistes per haver donat suport al 155. Aquest descontentament es va traduir en protestes a Tàrrega i Solsona quan JxCat i PSC van anunciar el seu pacte a la Diputació de Barcelona.

El “llogaret gal” socialista, en paraules d’Iceta, on UA governa el Conselh, Vielha i cinc municipis més

Els desacords entre ERC i JxCat no es limiten a les institucions on un o un altre pacten amb el PSC

El pacte a la Diputació barcelonina va complicar les negociacions entre Junts i ERC per governar la de Lleida, segons reconeixen totes dos formacions. Tanmateix, no els va impedir formalitzar l’acord que va donar la presidència al republicà Joan Talarn. D’altra banda, els desacords entre els dos partits no es limiten als acords d’un o un altre amb els socialistes.

Els resultats de les eleccions municipals van deixar a Lleida 29 ajuntaments sense majoria absoluta. En 25 ERC i Junts sumaven més de la meitat dels edils, la qual cosa els permetia governar junts. Tanmateix, només en sis s’ha complert la directriu de pactar, mentre que en els 19 restants no hi ha hagut acord. Junts ha enviat els republicans a l’oposició en set, mentre que ERC ha fet el mateix als edils de JxCat en uns altres deu.

Només en dos localitats, com són Tornabous i Alins, les dos formacions estan juntes a l’oposició. La primera té un dels dos únics alcaldes de la CUP a Lleida, mentre que, pel que fa a la segona, l’alcalde és un dels divuit independents que governen al marge dels partits.

Tampoc no hi ha hagut aliança entre republicans i Junts en els consells de la Segarra, el Solsonès i el Pallars Sobirà (vegeu el gràfic).

Els dos partits socis a la Generalitat governen el 85% dels ajuntaments lleidatans. És un percentatge gairebé idèntic al dels últims quatre anys (84%), encara que l’equilibri de forces ha canviat.

Així ho resumeix el nou president de la Diputació: “És un bon moment per a ERC, de creixement. Som el partit independentista, però la gent també ha vist que sabem governar i la taca groga s’estén d’un municipi al veí. Portàvem molts anys de monocolor als municipis.”

El mapa polític té ara més groc d’ERC, que ha guanyat 21 alcaldies i ja en suma 86.

Per la seua part, JxCat en té 112, menys de la meitat dels consistoris de Lleida. Els hereus de Convergència segueixen com a primera força en nombre d’ens locals a les seues mans, però han perdut la clara hegemonia dels temps de CiU.

No només els republicans soscaven aquest domini. També ho fan els alcaldes independents. Alguns, com els de Riner i Ossó, es van presentar per CiU en mandats anteriors.

Així mateix, Aran s’ha convertit en el “llogaret gal” del socialisme a Lleida, en paraules del líder del PSC, Miquel Iceta. UA governa el Conselh i la majoria dels municipis aranesos, mentre que CDA, en altre temps sòcia de Convergència a la Val d’Aran, no té ara per ara cap vinculació formal amb l’actual JxCat.

La voluntat d’ERC de convertir-se en primera força a Lleida i la de Junts a mantenir la seua primacia i evitar un sorpasso interfereixen en ocasions amb les directrius que, en clau catalana, criden a la unitat d’acció de l’independentisme. S’hi sumen rivalitats polítiques i fins i tot personals a nivell de cada municipi i comarca.