SEGRE

TELEVISIÓ ENTREVISTA

Marc Ribas: «Entenem la gastronomia com una cosa divertida»

Marc Ribas. Té 40 anys, viu i treballa a Terrassa i, en poc més d’un any, s’ha convertit en el cuiner ‘hipster’ de TV3, al capdavant de programes com ‘Cuines’ i ‘Joc de cartes’

«Entenem la gastronomia com una cosa divertida»

«Entenem la gastronomia com una cosa divertida»CCMA

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

És la mà dreta d’Artur Martínez al restaurant Capritx de Terrassa. Com es converteix un llicenciat en Belles Arts en un cuiner professional?

Mentre estudiava, per guanyar-me uns caleronets, treballava en restaurants. A poc a poc, vaig anar ficant-me a la cuina i em va agradar. Sóc una persona que té molta energia i la cuina em serveix de vàlvula d’escapament.

I un cuiner en un presentador de TV3?

Em vaig assabentar que feien un càsting per a un programa de cuina i m’hi vaig presentar. Era l’últim dia i ja en tenien un d’elegit, però els vaig fer riure. Crec que va ser per això.

Des que presenta Cuines, l’audiència del programa ha pujat. Què ha canviat?

Abans no hi havia un presentador fix, eren cuiners de Catalunya que elaboraven els seus plats. Quan vaig arribar, l’objectiu era fer una cuina àgil i fàcil, feta per un cuiner professional com si fos a casa. Per això li vam treure l’uniforme.

Té una imatge fresca i moderna (alguns l’anomenen el cuiner hispter). La seua cuina és igual?

Moderna no, fresca sí. Tinc una base de cuina catalana clàssica amb influències d’un entorn urbà.

El resultat final dels plats que elabora sempre és brutal. Quin mètode de treball segueix?

Faig com en un restaurant. Confecciono la recepta, la treballo, miro que funcioni i redacto una fitxa per al web i l’escaleta del programa.

L’abril passat va estrenar Joc de cartes, un programa concurs que en només un mes s’ha consolidat a la graella de TV3.

Intuíem que podia anar bé i estem molt contents de l’acollida que està tenint.

Els programes de cuina proliferen. Què diferencia el seu?

L’humor. Entenem la gastronomia com una cosa divertida. Això no treu que els concursants facin crítiques, però traiem dramatisme a la situació. El menjar és una cosa tan subjectiva... Ha de ser a la taula i no pels núvols, ha de ser per a la gent, un reflex del territori.

Cada setmana s’enfronten quatre restaurants d’una mateixa zona i tipus de cuina, i són els mateixos restauradors els que valoren la competència. Són sincers o concursen?

Si tinguessin una estratègia, seria puntuar baix la resta. Però aquest no és l’objectiu del programa. Al principi, els restaurants tenien por que fos una mena de reality o Pesadilla en la cocina. Ara l’han perdut i veuen, a més, els beneficis de participar-hi. Alguns han augmentat fins un 200% les reserves.

Es puntua espai, cuina, menú, servei i preu. Què considera més important?

El menú.

El programa passarà per Lleida ciutat buscant el millor restaurant de quilòmetre zero. Què defineix la cuina lleidatana?

El producte (carns, fruites, olis...). M’agrada la seua rusticitat, és una cuina camperola (pa, coques...). I de plats, els caragols i, el meu preferit, els peus de porc. Si els combines, brutal.

tracking