x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Gos i gat

  • Josep Vallverdú
Actualitzada 10/08/2020 a les 12:17
Gos i gat

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Gos i gat

Marisol Noguero

La família d’aquella casa se’n va anar a viure en un altre lloc. El Motxu, el seu gat, mirava com carregaven paquets de tota mena i els mobles al camió, després tancaven la porta del pis i la del carrer, i el deixaven a ell tot sol, enmig del jardí.

Què faria, ara, sol? Aquell darrer dia no li havien donat ni el pinso: s’havien oblidat del tot del gat.

Va buscar entre l’herba del jardí, rosegà uns ossos del dia anterior i esperà que fos fosc per sortir a caçar algun pardal o alguna cosa semblant. Després tornà al jardí pensant que potser l’endemà algú tornaria.

Però no: ningú no va venir a obrir la porta i ell s’estava esperant tot el dia fins a la nit, que sortia a caçar.

Va passar molt de temps fent aquella vida; finalment, un dia sentí que obrien la porta del carrer. “Persones”, va pensar, “siguin els antics amos o bé uns de nous, tindré companyia”. Va anar apropant-se a la porta, darrere de la qual se sentien veus de grans i de xics, i quan la porta es va obrir del tot i... “Fuuu!”

Quan un gat fa “fuuu” és que està esverat de debò. Ho dic perquè de vegades els gats tenen algun petit ensurt i fan unes passes endarrere, perquè no estan segurs davant d’allò que veuen i potser bufen una mica. Però quan de debò se’ls posen els pèls de puna és quan saben que el perill és gran. Aleshores criden “fuuu!”

Això és el que va fer: fuuu!, i en dos bots es va enfilar a un arbre, perquè el que havia entrat era un gos d’allò més enorme. El Motxu, sense a penes respirar, mirava des de l’arbre aquella bèstia que voltava pel pati ensumant. Les persones van entrar després del gos i no van veure el Motxu fins molt després, perquè el gos grunyia des del peu de l’arbre.

–Mira, un gat –van dir. Tu –el gos–, no li facis res ni l’empaitis. Un gat sempre va bé en una casa. Heu de ser amics.

Però gos i gat, combat! Quan el Motxu baixava de l’arbre, el gos, només perquè volia jugar, l’empaitava i tot eren corredisses. Finalment, el fill gran de la nova família, que era l’encarregat del gos, va agafar dos plats de pinso i els posà a terra, ben separats l’un de l’altre. Agafà el gos pel collar mentre menjava; el gat, a l’altre plat, també menjava. L’endemà el noi donà menjar al Motxu primer i després al gos, i ell es va quedar plantat entremig.

L’endemà portà també dos plats i els va fer menjar tots dos alhora, i ell plantat entremig. Gos i gat van acabar de llepar el seu propi plat al mateix temps i després es van quedar asseguts, mirant-se l’un a l’altre. En comptes de fer la guerra es miraven com si fossin amics de sempre.

El gos no el va empaitar més, tots dos van viure al pati, cadascun tenia el seu plat i pinso, i a l’hora de dormir el gos es ficava a la seva caseta i deixava lloc també per al Motxu. Bona nit, bona nit...

Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre