Joan Margarit: "No hi ha hagut independències sense morts"

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra), que acaba de publicar el seu últim poemari "Un hivern fascinant", aposta en el conflicte de Catalunya amb Espanya per la "intel·ligència" i l’"autocrítica", mentre es mostra "desconfiat de la manipulació de les masses".

Margarit, convertit recentment en el primer autor espanyol que és distingit amb el Premio Iberoamericano Pablo Neruda, que destaca la "bellesa lírica de la seua llengua catalana", ha advertit dels riscos dels tòpics que utilitzen els polítics per als seus propis interessos.

"Si un polític et parla de rumb, vigila la cartera, i el rumb o el futur millor són d’aquests tòpics amb què es manipula fàcilment les persones en la seua joventut, perquè els tòpics són camins pels quals la gent passa," assenyala Margarit, que recorre a la poesia per lluitar contra tot això. No amaga el poeta la seua "desconfiança" davant del 'procés': "a mi m’ha espantat molt el col·lectiu, ja que quan el col·lectiu s’engega sempre acaba mobilitzant persones que individualment no es mobilitzarien."

Sense obviar l’etapa vital en què es troba, a punt de complir 80 anys, Margarit considera que com més vell es fa cada vegada està "més a favor de la intel·ligència i menys dels sentiments". Confessa l’autor que la paraula independència li fa molta por doncs "no hi ha hagut independències sense morts, França no se’n va anar d’Algèria sense deixar molts morts" i encara que en els últims temps li han dit que això ha canviat, pensa que "no pot anar ser tan suau, la duresa haurà d’aparèixer en un moment o un altre".

En aquest punt, considera que empresonar mig Govern és "una resposta desmesurada i un abús terrible de la situació judicial".

Des d’aquesta "senectut i no maduresa" en la qual està instal·lat, segons les seues pròpies paraules, Margarit considera que la seua resposta personal a la situació que viu Catalunya ha de ser "un exercici d’intel·ligència i no sentimental". Margarit troba a faltar "intel·ligència i autocrítica" i creu que "no podem dir que som els millors o que serem la Dinamarca del sud, ja que justament aquest és el risc que té la massa, la col·lectivitat, que té temptació a dir-se que som els millors".

El nou poemari 'un hivern fascinant'

A "Un hivern fascinant" (Proa), Margarit parla de "la relació entre veritat i bellesa, un tema sempre important per a filòsofs i poetes, i no tant per a novel·listes". Al llibre, i en aquesta etapa, es posa de manifest que "no és tan senzill dir que veritat i bellesa són el mateix, doncs a la història, i al segle XX especialment, hi ha molta veritat sense bellesa, que pot servir per a la història, però no para les arts, perquè el que és mentida no serveix per a les arts". La bellesa, assegura, és molt subtil i molt difícil i de vegades té fins i tot aparences horribles.

El poeta busca allà on no busca el novel·lista: "El novel·lista busca les vides d’altres, mentre que el poeta arriba per una via molt més llarga, ja que només pot extreure el material del seu interior". Considerant que en les vides de les persones hi ha milions de coses que ni li interessen a les mateixes persones, el poeta es veu obligat a un procés de decantació per buscar entre aquesta multitud de coses "una cosa que primer li interessi a ell, i d’aquestes acabar acceptant les que són universals".

Al poemari, Margarit inclou poemes dedicats a Gauguin, les "Goyescas" de Granados, a Jorge Manrique i les seues coples de mort, i també a Juan Ramón Jiménez coincidint amb el centenari del "Diario del poeta recién casado", "un poema en el qual Juan Ramón parla que la recerca poètica dura tota la vida".

Als seus gairebé 80 anys, Margarit continua "buscant i trobant" sosté: "respecte als poetes que van acabar la seua poesia a mig camí, segueixen com Rimbaud o Gil de Biedma a la meua biblioteca, però ja no baixen de la prestatgeria, i ara només m’interessen els poetes que van perseverar fins l’últim alè".

El que fos Premi Nacional de Poesia el 2008 equipara el treball del poeta al del músic, "treballs solitaris i que no tenen més remei que durar tota la vida" i els deslliga totalment de la prosa literària, amb la qual comparteix únicament l’ús de les paraules.

L’actualitat es cola inevitablement en "Un hivern fascinant" en el poema "Coneguda crueltat", nascut dels atemptats del 17 d’agost, en el qual parla de "les moltes barcelonas que existeixen i que s’oculten com si fossin nines russes".

No amaga Margarit la "molta il·lusió" que el fa poder rebre el Premi Neruda a la Casa de la Moneda de Xile i destaca: "Que el primer espanyol que el guanyi sigui un català vol dir que hi ha gent que no té problemes".