Bob Dylan enlluerna al Teatre del Liceu i 'transforma' el seu mite i el repertori

Bob Dylan ja no és aquell jove de vint anys de veu aspra que va triomfar a l’escena folk americana dels seixanta. Ara, el cantautor nord-americà ha transformat el seu mite per erigir-se com un dels màxims exponents de la cançó americana, com va demostrar divendres a la nit al Teatre del Liceu de Barcelona.

Alguna cosa ha canviat i Dylan ho va deixar clar des del principi, quan va sortir a l’escenari, molt puntual i sense saludar el públic, i va interpretar Things have changed, la cançó que va compondre per a la pel·lícula Joves prodigiosos i amb la qual va aconseguir l’Oscar a millor cançó original el 2001. El cantautor originari de Duluth (Estats Units) va abandonar la guitarra i l’harmònica que el van fer famós al principi de la seua carrera per asseure’s davant un piano de cua de què pràcticament no es va separar en tota la nit i des del qual va dirigir tota la banda, formada per cinc músics excepcionals.

Només es va aixecar del piano per posar-se al paper de ‘crooner’ que ha adoptat als tres últims àlbums

Els únics moments en què Dylan es va posar dret enmig de l’escenari va ser per posar-se en el paper de crooner, que ha adoptat en els últims tres àlbums d’estudi, Shadows in the night (2015), Fallen angels (2016) i Triplicate (2017), en els quals fa versions de temes clàssics del gran cançoner americà. D’aquesta nova etapa, el cantautor nord-americà va interpretar cançons com Autumn Leaves, Full moon and empty arms i Melancholy mood, èxits que va popularitzar el mític Frank Sinatra, a qui Dylan ha retut homenatge en múltiples ocasions.

Aquestes cançons americanes clàssiques i els arranjaments nets i interromputs dels seus temes van fer que el repertori escollit per Dylan fos el més apropiat per a la seua primera nit en un escenari com el del Liceu, que estava completament ple i amb públic de totes les edats. Durant el concert la gent es va mantenir quieta als seients i només alguns es van atrevir a moure’s lleugerament, perplexos gairebé tots al no reconèixer la majoria dels temes, ja que estaven cantats de manera que eren pràcticament irreconeixibles.

Malgrat tot, les ovacions van ser generalitzades quan el premi Nobel de Literatura del 2016 va interpretar alguns dels seus èxits més grans, com ara Desolation row, Blowing in the wind i Ballad of a thin man, que van aconseguir que els assistents al Teatre del Liceu es posessin drets i aplaudissin l’ídol. Als setanta-sis anys, Dylan sembla haver arribat a un moment de la seua carrera que prefereix ser escoltat a ser corejat, ja que cantava les seues cançons més famoses amb arranjaments i frasejos completament diferents als de les versions originals, com ha anat fent ja en els últims anys del Never ending tour, que va començar el 1988. Potser per això, perquè vol ser escoltat més que mai, és el motiu pel qual l’organització del concert va prohibir l’ús de qualsevol tipus de càmara o telèfon mòbil des del principi fins al final de l’espectacle: una bona notícia per als amants de la música i molt dolenta per a aquell a qui agrada presumir a les xarxes socials.

Dylan ha arribat a un nivell de maduresa musical en el qual ja no necessita sorprendre el públic, sinó únicament cenyir-se al guió (pràcticament no va canviar el repertori dels últims concerts que va portar a terme a Madrid i Salamanca) i envoltar-se de músics talentosos, com el baixista Tony Garnier i el guitarrista Charlie Sexton.

El cantautor nord-americà segueix mantenint les seues característiques flexions bucals, acompanyades per unes interpretacions musicals magistrals i netes, a les quals fa falta únicament més moments àlgids com el que es va viure després del solo de bateria de George Receli a Thunder on Mountain. Dylan va tornar a pujar ahir a la nit a l’escenari del Liceu.

D’altra banda, bona part del públic que va assistir al concert de divendres i que ja abandonava la sala va entonar crits per demanar la llibertat dels polítics catalans a l’acabar l’actuació del cantautor nord-americà amb lemes com “llibertat presos polítics”. Una vegada l’artista havia abandonat l’escenari, part del públic es va posar dret perquè se sentís la seua reivindicació i també s’hi va poder veure alguna estelada.