x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

LITERATURA GUARDÓ

D'on em ve la passió per escriure?

  • MARIA BARBAL
Actualitzada 12/06/2021 a les 06:31
El vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, va lliurar el guardó a Maria Barbal dijous a La Lira de Tremp.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El vicepresident d'Òmnium, Marcel Mauri, va lliurar el guardó a Maria Barbal dijous a La Lira de Tremp.

ACN

Comprendre és, per a mi, l’objectiu bàsic de l’escriptura. 

El gran tema emocional de la meva infantesa i adolescència ha estat lligat a la Guerra Civil Espanyola. La dictadura franquista ha constituït el món, també l’ambient, el marc, de la meva experiència personal fins als 25 anys. La reflexió sobre totes dues èpoques es va convertir en l’ampli espai on enfocar el pensament i els mots en l’inici de la meva escriptura, anys 80 del segle XX.

Però deixeu que us digui qui era jo quan em vaig posar a escriure la primera novel·la. Era una dona jove, casada amb el Miquel, amb un fill, Jordi, i una filla, Eulàlia, de set cinc anys respectivament. Feia de professora de Llengua i Literatura Catalanes a l’I.B. Maragall de Barcelona. Tan sols havien passat mitja dotzena d’anys des que havien estat convocades les primeres oposicions a aquesta assignatura, el català ja era oficial.

Quan encara no ho era, havia fet de mestra de llengua d’Òmnium al Prat de Llobregat i, encara, a l’I.B. Emperador Carles de Sants. Dedicar-se a l’ensenyament amb alumnes adolescents és una feina intensa, es necessita unes certes condicions. Tothom sap que el paper dels i de les mestres i professores, en un país, és molt important. Com ho són els treballadors de la Sanitat. Tots dos grups constitueixen els puntals de la societat.

Avui tinc el privilegi de parlar i ser escoltada i em plau subratllar aquest fet. Vull remarcar que escriptores i escriptors, malgrat que de vegades rebem premis, si és que som necessaris, ho som d’una manera que no és tan bàsica. Crec que mai una persona, encara que ho faci escrivint, no pot comparar-se a algú que salva la vida d’un altre o que l’encamina quan és jove. I en el cas que una obra literària arribés a ser considerada important, sempre ho seria formant part d’una tradició, nodrida per l’obra d’altres escriptors i escriptores.

En particular, la literatura catalana ha sofert escanyament durant anys, ja que un temps va estar prohibit publicar i difondre obres escrites en català. Es desgastava així la comunitat lingüística formada per Balears, País Valencià, Catalunya Nord i Principat, i encara, un efecte menys visible, però no menor.

Dues generacions sense llengua i cultura catalanes a l’escola significava esborrar-los en tant que lectors en la llengua pròpia. Malgrat tot, el català ha sobreviscut a l’exili, a la repressió, i a les dificultats que suposa compartir territori amb una altra llengua, sobirana, amb molts més parlants i persones que l’escriuen.

I ara, per raons variades, torna a estar en una situació que les persones enteses denuncien com a crítica..

Jo encara formo part de la generació que no va ser escolaritzada en català ni tan sols el va aprendre com a llengua forastera, segona o tercera, i que va passar tots els cursos de la universitat amb aquesta salvatge absència. Hem estat bastants en aquestes circumstàncies. Hem escrit, escrivim i, doncs, uns quants estem encara en actiu.

Però, on neix l’impuls de l’escriptura?

Segurament, si trobo la resposta, també pugui valer per explicar per què la tradició literària catalana no es va estroncar del tot malgrat les circumstàncies tan negatives.

Penso que l’herència familiar va alimentar de forma capital la meva actitud com a persona, inconscient durant anys, i que fins a l’escriptura de la primera novel·la, publicada el 1985, no es va començar a desvetllar. L’aflorament de la consciència plena es produirà durant el llarg temps d’escriure País íntim, vint anys més tard de Pedra de tartera, quan l’acceptació d’aquell llegat dels fets viscuts per la generació dels padrins i dels pares se’m va presentar com a ineludible i inajornable.

Com han dit tants altres escriptors d’arreu, també ho feia constar Herta Müler quan va guanyar el Premi Nobel l’any 2009, puc afirmar que jo no vaig buscar el tema ni l’argument sinó que van ser ells que em van empaitar a mi. Perquè un acte d’escriptura exigeix introspecció i voluntat i les altres raons, siguin les que siguin, per exemple, que la família i els amics et valorin més o millor, diners, fama, veure el teu nom en una coberta d’un volum dins d’una llibreria etc., queden molt per sota d’aquest motor.

I és per això que, malgrat no tenir gaires perspectives de publicar i guanyar-s’hi la vida, ni tan sols de ser gaire llegits, ja que no tenien gens o gaire repercussió, Rodoreda, Calders, Sales, Murià, Bertrana, entre molts altres, escriuen en temps difícils. Perquè necessiten i volen fer-ho.

Al llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig recull una frase que el poeta Joseph Brodsky va deixar escrita: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”, així com Roig havia recordat els catalans als camps nazis, jo feia el meu primer camí amorós recordant les dades de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya i, particularment, al Pallars. Una novel·la sobre la guerra es pot veure com la narrativa d’un cas entre milers de casos, una pedra confosa, atarterada, entre altres pedres, però com a acte de memòria cada una és important.

Les guerres, com tots els fets dramàtics, han inspirat des de sempre els creadors, escriptors i cineastes, en especial. I, per desgràcia!, les tenim en present, com les migracions, i, per tant, hi continuarà havent llibres d’assaig i de ficció sobre aquests fets perquè els escriptors i escriptores s’hi sentiran implicats.

S’ha dit també que la literatura pot ser una pàtria. Ho ha estat per a escriptores/rs que han hagut de deixar o deixen el seu país i no han pogut o no poden tornar-hi, com va passar amb alguns dels escriptors catalans exiliats. Per tant, pàtria es pot entendre com l’àmbit, físic o mental, on viure: terra o paisatge, llengua.

Jo m’inclino a pensar que la literatura, aquest món de les paraules, és vida dins de la vida pròpia, la del dia a dia, la individual. Semblant al que sentim quan una lectura ens atrapa i pensem en els personatges, en l’argument, anant pel carrer i esperem per tornar a casa i viure aquella història fins al final.

He arribat a la conclusió i accepto que he viscut, compartit temps, amb la meva família, amb amics i amigues, alumnes, companys/es i més persones, però també amb els meus personatges. Encara veig la Conxa com una noia avançant per una corda tibada, esquivant la caiguda fatal dels seus ànims per fer costat als fills.

He estat al costat de la Palmira mentre prenia consciència que sola podia continuar vivint a Barcelona, de l’Agustí fent-se cuiner a París, un ofici que mai no havia pensat per a ell; de les angúnies del Benet mentre està ferit en un hospital, la por de no tornar a casa i, alhora, l’esclat del seu amor entre els prats de muntanya quan la guerra acaba. Somric pensant en la Ramona, quan es veu capaç de tot, dirigint l’Associació Memòria i Llibertat, i he meditat amb la Lina fins a acceptar que és de dos llocs al mateix temps com jo mateixa i tanta gent.

I he vist l’Emma naufragant cap a la marginalitat. He passat estones amb la Rita, quina una, la Rita!, aquesta té la mania de preguntar-s’ho tot i de passar comptes a la mare, però gràcies a fer-ho, a la fi entendrà per què ha estat estimada d’aquella manera estranya i brusca.

I hi ha l’escriptor Fidel Sala de Bella Edat, que meditava sobre la bellesa i jo amb ell, la Sierrita i la Lolín amb la seva gràcia i la seva alegria malgrat tot, aquell Josep Ram que escrivia cartes al cel com fem tots de vegades, i he vist l’Armand i l’Elena, capaços de tornar a començar. Tots ells viuen en mi, m’acompanyen, no direu pas que la literatura no és una altra vida o, simplement, vida.

Amb ells no buscava cap recompensa ni tan sols, durant anys, he estat conscient que contribuïa a la memòria amb aquest amor que suposa. Amb elles i ells perseguia comprendre la naturalesa humana, les seves flaqueses i la seva grandesa.

Buscava entendre’m a mi mateixa.

I així, tan ben acompanyada per la família, per les amigues i amics, per les autoritats, pels meus personatges, per les paraules de la llengua que vaig rebre com un do a Tremp i que he fet créixer aquí i allà escoltant i llegint, avui em veig coronada amb aquest Premi d’Honor, que m’atorga el jurat establert per Òmnium, una associació del nostre país, que en un temps va ser com la conselleria de Cultura i d’Ensenyament juntes i que, avui, continuo veient necessària. Jo estic plena d’agraïment i per això us dic moltes, moltíssimes gràcies.

Maria Barbal. 10/06/2021

 

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre