x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CULTURA

Alcarràs a Berlín

  • SEGRE
  • FRANCESC SERÉS
Actualitzada 20/02/2022 a les 13:29
Carla Simón amb el preuat Os d’Or de la Berlinale.

Carla Simón amb el preuat Os d’Or de la Berlinale.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Carla Simón amb el preuat Os d'Or de la Berlinale.

EUROPA PRESS
Carla Simón amb el preuat Os d’Or de la Berlinale.

Carla Simón amb el preuat Os d’Or de la Berlinale.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Francesc Serés

EUROPA PRESS

L'escriptor Francesc Serés coneix bé Alcarràs. És fill de Saidí, població del Baix Cinca que limita amb la del Segrià. Ara viu a Berlín i a la capital alemanya ha vist 'Alcarràs', la pel·lícula de Carla Simón que ha guanyat l'Os d'Or i descriu un món que Serés ja va radiografiar a 'La pell de la frontera'. Són dies d'alegria, diu Serés. D'alegria honesta i sincera.

A la cua de l’entrada del cinema Urania la gent es protegeix com pot de la tempesta que hi ha avui a Berlín. Tots mirem el mòbil per assegurar-nos que l’entrada encara hi és. Després del premi s’han exhaurit. Jo també el miro, m’alegro que s’obri el pdf, m’alegro de ser avui aquí i no vull evitar sentir aquesta alegria, ni a la cua, ni mentre escric aquest article. El país està trinxat, la política dels darrers anys l’ha degradat i ens ha degradat a tots. La situació econòmica i social a Ponent que fa anys que no és fàcil. Tenim dret a alegrar-nos per aquest premi, celebrem-lo, que també ens toca entomar els moments difícils.

Vaig trucar a l’Anna Sàez per dir-li que volia escriure sobre la pel·lícula quan encara no l’havia vista. Volia pensar en Alcarràs i en Berlín, en Saidí i la Garrotxa sense haver de passar per Barcelona, que el text sortís a Lleida, el més a prop possible de la gent i del paisatge de la pel·lícula. Per què? Perquè Alcarràs parla de nosaltres. Ens explica sense ocultar qui som, sense amagar ni com ens afecta el món, ni com ens ha fet a tots. És el mèrit de l’argument: el focus de la nena d’Estiu 1993 passa a ser ara família. En ambdós casos són situacions vivíssimes que a la Garrotxa es preguntaven pel passat i, a Alcarràs, pel futur.

No vull anar més enllà de les sinopsis que s’han anat publicant: una família veu que el temps de la fruita s’acaba. Hi ha els avis, hi ha la generació del mig, i també els fills, adolescents i petits, i tots viuen pressionats pel canvi i per l’economia. Teniu mil exemples i mil situacions similars al Baix Cinca, al Segrià, a la Noguera, a les Garrigues o al Pla de l’Urgell. Hem hagut de menester cada any més hectàrees i més arbres, més granges i més animals... Sempre més tones. No ens enganyem, tots imaginàvem com acabaria, tot això. Ho vam veure el primer dia que no ens van dir quant ens pagarien a canvi de la fruita i vam acceptar donar-la sense preu. Només d’escriure-ho ja es veu que així era impossible donar-li al temps i a l’esforç la dignitat que es mereixien.

Les famílies que surten a la pel·lícula són de veritat i per això la gent d’arreu del món els pot sentir propis. Són com nosaltres, que hem vist com han canviat de conreus, com queien regions pròsperes i com han obert i tancat fàbriques. Ho hem vist en qualsevol país. La fruita i la verdura que compro habitualment a Berlín és tan barata i tan bona com pugui ser a Barcelona. Les maduixes, regalades, ara arriben de Grècia, i me les imagino collides en una situació social i laboral semblant a la que he vist a Huelva. Les taronges arriben de València o de Turquia a euro el quilo. No és només la pagesia, avui sabem que qualsevol feina, o qualsevol ofici són com aquelles noves varietats de préssec miraculoses que fa anys havien de donar tants diners i que al final acabaven sobreexplotades. És clar que tot això ho podem trobar en els articles d’economia, però el que fa Carla Simón és cinema, i l’art sempre parteix de la vida. D’una vida que vol poder decidir com continua.

Tard o d’hora havia de passar, ho hem tingut davant dels ulls durant molts anys. Però s’havia de tenir el talent i la valentia de Simón per afrontar un argument i un escenari com el de la collita avui. Els materials hi són, és clar, el que ha passat a Lleida durant els darrers quaranta anys és un canvi social, cultural i econòmic que ha afectat a tots els seus habitants. La història d’aquest país nostre seria incompleta sense veure com hem viscut, patit, estimat, recordat, sentit i imaginat el Baix Cinca i el Segrià, sí, però també sense pensar que ha acollit a persones d’arreu del món, que ha portat els seus productes a països llunyans i que ha fet que ens barregem, que uns ens n’anem, que d’altres arriben, que ens comparem, que pensem en com podem proveir-nos d’un futur segur i d’una identitat que ens faci reconeixibles.

Això és el que ha fet Simón: triar uns escenaris únics. Tots els que som d’aquí tenim al cap les serres àrides, el contrast de l’argila amb els verds dels presseguers. Reconeixem la densitat del pols que aixequen les furgonetes pels camins. Recordem el soroll de les diferents marques de tractors. Identifiquem el Massey Ferguson 135 perquè per a molts de nosaltres va ser el primer vehicle, i potser, després, un 2 CV com el de la pel·lícula. Som molts els que hem anat a canviar l’aigua de feixa i hem fet algun desastre. Són les coses i les anècdotes que ens recorden el patiment de fills, germans i pares. Recordem la sensació d’alegria o decepció pel preu final de cada remolc. Identifiquem aquelles sensacions que voldríem tornar a viure, en un racó de país que ja no ens defensa dels avatars del món.

Escric aquest article al barri de Neokölln, entre la Sonnenallee i la Karl Marx Strasse, en un dels carrers amb més immigració. Hi ha turcs, libanesos, sirians, paquistanesos, indis, marroquins i alguns russos. M’he fet amic del peixater palestí i dels de la botiga de verdures i queviures, libanesos. Llegiu Joseph Roth o Franz Hessel, que ho expliquen prou bé, hi ha traduccions al català magnífiques que expliquen un Berlín de fa cent anys que sembla que torni. Avui els he dit que una pel·lícula del meu poble ha guanyat la Berlinale. “Futbol?”, m’han preguntat. La Berlinale els sona, els hauria agradat més parlar de futbol, però jo no en sé gaire, deuen pensar que soc un paio estrany. Tots els que són aquí van anar-se’n del seu país perquè volien un futur millor. Al cartell d’un restaurant italià he vist un lema, “Chi di speranza vive, disperato muore”.

El cinema les passa magres, però a Berlín encara és viu, suposo que la Berlinale hi ajuda. Potser hi té a veure la quantitat de gent que ha vingut de tot arreu, que tothom vol poder recordar les històries del seu país. Això m’ho faig jo, és clar, potser perquè penso que tots plegats ens assemblem molt. En parlem una mica, en anglès. Ells també tenen una història afectiva, la memòria no sap viure sense els afectes. Cadascú explica coses del país d’on ve. A mi em venen al cap les converses entre els arbres, les vespres als magatzems de fruita quan el dia s’ha acabat.

Simón fa una passa endavant i juga amb altres memòries. Si a Estiu 1993 la pel·lícula girava al voltant del personatge central, la Frida, aquí hi ha un repartiment de rols i de pesos en la trama. Els tres pares, les tres mares, la germana, tots els fills i les relacions que tenen amb oncles i avis, s’estimen amb aquest punt de dolor amb què s’estima dins de la família. Volen i dolen, busquen, projecten, jutgen, demanen...

De la Garrotxa al Segrià, de punta a punta de país, les distàncies separen els llocs, malgrat l’Eix Transversal. Quan vivia a la Garrotxa, era ben a prop dels llocs on passava Estiu 1993. Vaig poder veure l’efecte de la projecció als pobles de vall d’Hostoles i com la gent anònima que hi havia col·laborat s’alegrava de veure’s. Se sentien representats, reconeguts. Ha estat bonic aquests dies parlar amb la professora de Simón a Amer, la Montserrat Planella, que feia classes d’art, de cinema i de fotografia. També amb la Laia Colell i la Núria Aidelman, que amb A Bao a Qu han fet una tasca encomiable en educació i cinema. Si el que volem és que ens descriguin, que ens tinguin en compte, que si passem pel món puguem deixar una mica de rastre, hem de recordar que tot aquest esforç també hi era, avui.

I sí, la llengua, el català de Lleida i les seves particularitats, i el món com a perill i com a oportunitat: benauradament i malauradament, un polonès, un indi o un canadenc es miren una pel·lícula en català amb el mateix interès o amb la mateixa indiferència que qualsevol altra. Ningú no mira la procedència de les taronges, a la Sonnenallé, només els que estem una mica bojos i després hem d’escriure articles com aquest, només els que ens hem dedicat a portar cultura catalana pel món, ni que sigui una temporada i ens hem preguntat per què la cultura i l’agricultura han estat tan maltractades per tots els governs i partits.

Són dies d’alegria. L’honestedat de la pel·lícula fa que l’alegria sigui sincera. Són dies de telèfon, n’hem estat parlant amb els amics i la família, amb altres professionals. Ens hem trucat amb gent de Soses, de Seròs, de Saidí, de Lleida i de la Garrotxa. A tot arreu hi havia la mateixa il·lusió per una història que és nostra i que el món veurà i recordarà com veu i recorda altres històries, ni més ni menys. És tot el que demanàvem i hi ha un equip de gent que ho ha fet possible. Celebrem-ho, felicitem l’equip de Carla Simón i fem el possible per donar més oportunitats als artistes i als pagesos perquè se’n puguin sortir.

Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre