Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Falsificador o apropiacionista?

  • Josep Miquel Garcia
Actualitzada 28/06/2017 a les 17:13
És… o no

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© És… o no

Ara mateix resulta impensable acceptar com a autèntica una obra d’un gran artista del segle XX sense un certificat emès per les persones o entitats que ostenten els seus drets morals. Cap casa de subhasta o museu accepta una obra de Picasso, Miró o Dalí sense el document respectiu que així ho acrediti de la Picasso Administration, la Successió Miró o la Fundació Gala-Salvador Dalí. Rere aquestes entitats hi ha no només els hereus, sinó estudiosos que han analitzat cada dibuix, cada pintura o escultura.

Fa vint anys era ben diferent, i es podia donar per bona una obra d’aquests creadors, si duia un certificat de Palau i Fabre en el cas de Picasso, de Jacques Dupin sobre un Miró o de Robert Descharnes per Salvador Dalí. Són només uns exemples. Ara això no funciona així, especialment quan apareixen obres noves en el mercat. Si tirem més enrere encara, abans que alguns experts s’especialitzessin en la certificació d’obres i autors, l’únic aval plausible de l’autenticitat d’una obra era la veracitat sobre la procedència o sobre el venedor. La darrera paraula era la de l’autor mateix o la garantia d’una galeria de prestigi. El segle XX va passar, però per dues guerres mundials, que varen tenir efectes desastrosos per al patrimoni contemporani. És just en aquesta situació quan apareixen obres que generen dubtes que s’han mantingut fins al moment present, fins i tot irresolubles pels mateixos especialistes.

El moment més delicat és el de l’ocupació alemanya de París el juny de 1940. Moltes galeries de procedència jueva han de tancar i es produeix un espoli i canvi de propietats. Un personatge clau per a la història que vull narrar és el periodista espanyol César González Ruano, que arriba a París el 8 d’octubre de 1940, provinent de Berlín. Va instal·lar-se al 23 de la Rue Campagne Premiere, però tenia diverses residències… a l’Hotel Ambassadeur, al boulevard Delessert, a l’Hotel Namur i a la Grand Rue de Barbizon. Es comentava que havia participat en qüestions que afectaven el patrimoni artístic de jueus i duia joies i obres d’art d’origen dubtós. Es feia passar per un aristòcrata i part de la seva supervivència en aquelles circumstàncies se centrava en el comerç d’obres d’art i objectes valuosos. El pintor Viola va tenir uns forts lligams amb ell fins al punt que protagonitza el seu llibre Manuel de Montparnasse, on Ruano fabula sobre aquells moments del París sota els nazis.

Quan Viola arriba a aquell París ocupat entra en contacte amb Óscar Domínguez i Benjamin Peret, surrealistes que havia tractat a Barcelona en els moments previs a l’esclat de la Guerra i en els dies de la Revolució. Domínguez li presenta el pintor Henri Goetz, que l’acull. Goetz i Domínguez tenien una gran habilitat per falsificar documents, laissez passer, o cartilles de racionament, que Viola aprèn i fa quan cal. Aquestes falsificacions van més enllà i passen també al domini de la pintura. Hi ha que s’especialitza en Miró.

L’any 1941 Viola entra a treballar per a Picasso al taller de la Rue des Grands Augustins i té cura de la intendència. L’esposa de Viola, Laurence, nega que Viola falsifiqués Picassos pel respecte d’haver treballat amb ell.

Goetz explica que la exdona d’ Yves Tanguy feia quadres del seu marit a partir de fons pintats, que Domínguez imitava obres dels surrealistes, que l’ajudava a passar els moments més dramàtics.

González Ruano marxa de París el 1943, després d’haver estat detingut, així com el mateix Viola, però ja existeix una pràctica de falsificacions que es justifica exclusivament per les circumstàncies de la supervivència. L’any 1946, per exemple, la galeria Allard de París exposa 28 quadres de Chirico que es diu eren d’Óscar Domínguez i que González Ruano podia haver-hi estat implicat.

Quan torna a Espanya Viola s’instal·la als anys 50 a Madrid, sota l’empara de César González Ruano i Camilo José Cela. Javier Lacruz Navas relata a la seva biografia els episodis dels falsos Matisse. Recull les paraules de Laurence Iché, esposa del pintor quan explica “després ens tornaríem a veure a Madrid. Era el mateix. Li demanava al meu marit que li pintés un Matisse, com a l’època de París, més d’una vegada li havia demanat un fals Vuillard, o un Bonnard o un cubista. El meu marit agafava la llibreta i feia uns assajos matissians. I després els ensenyava a César González Ruano. Me’ls quedo tots, deia ell; m’agraden molt. Gràcies. I de la llibreta no es tornava a saber més, i d’aquells dibuixos tampoc”.

Paco Umbral deixa també el seu testimoni en un article que explica que «comença a falsificar Matisse sota la direcció de González Ruano, que era qui ho propiciava. Álvaro Delgado m’ho explicava un dia: “Quan la mort de Matisse, vaig estar a punt de comprar-li a Ruano un Matisse que tenia a casa, enrotllat com un diari, en el calaix d’ una tauleta. Però en donar-li la volta al llenç vaig veure que era de macarró. No vaig dir res i no vaig tornar. Aquests Matisse els feia Viola”.»

Genis copiant genis. Falsificadors o apropiacionistes.
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre