Els efectes imprevisibles dels tipus d'interès negatius

Els tipus d’interès negatius són un fenomen nou en el panorama econòmic, producte de la política monetària expansiva desenvolupada pel Banco Central Europeo (BCE) des de l’inici de la Gran Recessió, que busquen animar el creixement, encara que els seus efectes reals són imprevisibles. Com a conseqüència d’aquesta política expansiva, tot el deute fins un termini de 3 anys de l’eurozona, tret de la de Grècia, cotitza amb interessos negatius i en alguns països (Alemanya, França i Holanda) el fenomen s’estén fins les emissions a 10 anys.

Per fer front a la Gran Recessió el BCE va impulsar el 2007 una política monetària expansiva -intensificada en l’etapa de Mario Draghi al capdavant de l’emissor (des del novembre del 2011)- primer per salvar l’euro i després per tractar d’animar el creixement de l’economia, el producte més desconegut de la qual són els tipus negatius. És una anomalia de resultats inimaginables, segons coincideixen analistes de tots els espectres, en la mesura que suposa penalitzar l’estalvi i "premiar" l’endeutament, encara que sí que té una virtualitat: haver permès als estats finançar el seu deute públic de forma més folgada i a empreses i particulars captar fons a tipus ultrabaixos.

El germen d’aquesta situació es remunta a l’inici de la Gran Recessió, el 2007, quan el Banc Central Europeu es va llançar a deixar als bancs per compensar el "tancament" del mercat interbancari resultat de la desconfiança que es va imposar entre els bancs després de la crisi de les hipoteques porqueria als Estats Units, les famoses "subprime".

La situació es va agreujar el 2008, amb la fallida de Bearns & Sterns, i sobretot la de Lehman Brothers, i s’empitjora en la primera part de la dècada actual quan es constata una pèrdua de capacitat de creixement a nivell global, que ha de veure, entre altres raons, amb l’envelliment de la població.

El model de creixement, anèmic en alguns casos, ha tornat a donar una nova prova al segon semestre del 2018, quan les tensions geopolítiques i l’enfrontament entre la Xina i els Estats Units provoquen una desacceleració significativa, fins el punt que Alemanya, el motor de l’eurozona, està a punt de la recessió. I malgrat els estímuls del BCE, que ha injectat entre 10 i 15 bilions de dòlars, depenent de les fonts, l’economia europea no acabava de tirar amb força.

Des que l’emissor europeu va situar, el juny de 2014, el tipus de la facilitat de dipòsit (la qual cosa cobra als bancs pels fons que dipositen a Fráncfort) en negatiu, ha passat un quinquenni i no sembla que l’escenari a futur vagi a canviar les coses. De fet, en l’última reunió del banc, Draghi va avançar que els tipus seguiran en aquests nivells fins que s’aconsegueixi situar la inflació per sota però a prop del 2 % (aquest és l’objectiu principal del BCE, que entén que aquest és el nivell compatible amb un creixement sa).

L’objecte últim d’aquests tipus negatius és penalitzar que els bancs tinguin els seus fons paralitzats al BCE i incentivar-los perquè els destinin a finançar famílies i empreses, per impulsar el consum i la inversió.

Encara que ara la desacceleració és un fet, els tipus negatius han contribuït a la recuperació de l’economia europea, a l’augment del finançament i a una eficiència més gran del sector però han danyat seriosament la rendibilitat dels bancs, que viuen de la diferència entre el que els costen els diners i el que cobren per deixar-lo... i ambdues variables estan prop de zero. Entre les conseqüències macroeconòmiques d’aquesta situació de tipus negatius els experts apunten la possible "japonització" de l’eurozona, és a dir, una situació d’estancament, que al país nipó va durar gairebé dos dècades, amb inflacions negatives i amb els tipus per sota del 1 % des de fa més de 20 anys (ara en negatiu).

A efectes macro, els interessos negatius són una bona notícia per al deute públic, perquè permet als governs emetre tipus molt més baixos i allargar la vida mitjana del deute, que sempre és una garantia contra les volatilitats del mercat.

La recepta contra el baix creixement no és nova, segons l’analista del Fons Multicicles Global de Renta4, Juan Ignacio Crespo, que recorda que les recessions sempre s’han combatut amb retallades de tipus, encara que en aquest cas s’ha arribat a un extrem mai abans vist.

Per a José Manuel Amor, d’AFI, el terreny desconegut en què s’ha endinsat Draghi pot generar distorsions "però la mesura té la seua lògica" per impulsar el creixement i defensa, també en línia amb el BCE, que aquells països amb marge, com Alemanya, facin un esforç fiscal per provar d’impulsar la seua economia, i de passada, la de l’eurozona.