Enratxats

Qui ho havia de dir? L’equip que semblava un pupes a la primera volta, en la qual qualsevol rival, amb molt poc, el superava gràcies als seus clamorosos errors individuals, s’ha convertit en un conjunt sòlid, molt treballat darrere i amb millor (tampoc molta, no siguem exagerats) pegada i, sobretot, amb una immensa i increïble dosi de fortuna que li ha fet guanyar tres dels últims quatre partits en el temps afegit.

És aquella sort que tant obsessionava Napoleó, que sempre deia allò, quan li proposaven un dels seus comandaments per al generalat, de “ja sé que és un brillant estrateg, però té sort?”. I sí, el Lleida en té, i a cabassos. Però, com deia Siviero a la sala de premsa del Mini Estadi castellonenc, la sort cal treballar-la. I és cert. El Lleida la treballa i, com a conseqüència directa, la troba.

En l’assolellat matí de Vila-real, va exhibir tot un bany estratègic sobre els castellonencs, que no es van sentir mai còmodes al camp –la seua única rematada entre els tres pals, i no gaire clara, no va arribar fins al minut 88–, víctimes de la pressió lleidatana a la zona de creació i, sobretot, amb l’entramat defensiu que va muntar Siviero, amb un Andriu impecable –que va ser capaç d’anul·lar el golejador local Carlos Martínez, 17 gols a la Lliga– i un Noel Carbonell estel·lar com a pivot davant de la defensa, que fa pensar en les jornades en què va desaparèixer de les convocatòries.

El Lleida va avisar aviat de les seues intencions amb una rematada de Mikel Fernández (18’) que es va estavellar al travesser després del primer córner a favor i una segona rematada, en la mateixa jugada, invalidada per l’àrbitre Sánchez Lopez –excel·lent tot el partit– per fora de joc. El Lleida no va crear més perill, malgrat el seu control absolut en el joc, però el Vila-real –malgrat una sèrie de rematades molt desviades–, tampoc.

A la represa, el Lleida va collar més per disfrutar de dos ocasions consecutives de Javi López (49’) i de Noel Carbonell (50’) que Cantero va rebutjar a córner en dos bones intervencions.

A partir d’aquí van venir vint minuts de control local que va posar el Lleida contra les cordes, si se’m permet l’expressió, com en el llegendari combat entre Ali i Foreman, però sense fer gens de mal, abans que el Lleida iniciés l’escomesa final davant d’un Vila-real fos i sense idees i que va acabar encaixant el gol del Lleida en l’afegit, com no podia ser de cap altra manera.

El Lleida, mitjançant Arnau, roba una pilota en defensa al Vila-real. La penja a l’àrea, en el 93, perquè Lazo la rebutgi amb el braç dins de l’àrea. Penal clar que l’àrbitre assenyala perquè el transformi Miki Muñoz, no sense suspens, per seguir amb la ratxa de set victòries en deu partits.