Remuntada èpica del Lleida a Anoeta

El Lleida Esportiu va escriure ahir la més brillant pàgina de la seua curta història al ser capaç d’eliminar, a doble partit, un rival de Primera, i a més immers a l’Europa League, com la Reial Societat, després d’haver perdut (0-1) en l’anada i haver anat al descans a Anoeta amb dos gols en contra.

Va ser una demostració que amb la fe i l’esperança no hi ha enemic petit en cap competició i que l’esperit de Palau segueix viu al camp donostiarra; no en va el tristament desaparegut O Rei va ser un dels artífexs, malgrat la posterior fractura de tíbia i peroné, de la primera derrota a l’acabat d’estrenar estadi guipuscoà dels txuri-urdin.

Reviu els gols!

Aquesta vegada el Lleida va tornar a protagonitzar, en un camp que ja comença a ser talismà, una remuntada històrica que li permet accedir, ja entre els més grans, a la següent ronda de la Copa del Rei.

Un triomf que fa justícia a aquella altra ronda copera davant del Betis, en la quals els de Seligrat, després de perdre 1-2 al Camp d’Esports, es van quedar a un gol de la glòria al Benito Villamarín davant d’un entregat Betis (2-2).

Aquesta vegada el guió va ser similar. El Lleida va sortir un pèl temorós davant d’una Reial amb molts canvis en relació amb la seua alineació habitual, i va acabar cedint la iniciativa als locals, que van disposar de les millors ocasions de gol en els primers 45 minuts, tret d’una centrada de Moussa a què Nierga no va arribar per poc (7’).

En canvi, la Reial va tenir el gol a les botes de Navas (3’), Bautista (21’) i Canales (43’), a banda dels dos gols amb què semblava haver encarrilat ja l’eliminatòria. El primer en una bona arribada des de darrere de Llorente (23’) i el segon en una excel·lent contra culminada amb una bona rematada de Juanmi (33’). Fins aleshores, el Lleida amb prou feines havia fet sensació de vida.

Però el segon temps va ser una altra cosa. El Lleida, que devia pensar allò de “perdut per perdut...”, se’n va anar a dalt i va tenir la immensa fortuna de trobar-se, primer, amb dos gols gairebé consecutius, i amb una Reial Societat indolent i fora del tot del partit –Juanmi amb el 2-3 va preguntar a Canales, amb les càmeres de Bein Sports com a testimoni, si passava o no el Lleida.

Primer va marcar Aitor Núñez en una bona arribada per la banda (56’) i poc després va arribar el 2-2 al transformar Manu Molina (59’) un penal que es va inventar, i de quina manera, un incommensurable Moussa. Els donostiarres encara continuaven classificats però feia la sensació que havien perdut ja la fe en les seues opcions encara que van tenir el gol en rematades de Canales (71’), De la Bella (73’) i Oyarzabal (83’), però que no van trobar el seu objectiu. En canvi, el Lleida, crescut, i amb el suport dels prop de dos-cents seguidors blaus a la grada de l’estadi d’Anoeta, va anar creient que el miracle era possible.

I va trobar el seu premi amb una gran rematada de cap de Bojan Radulovic (87’) que, amb 17 anys, a la fi s’estrenava com a golejador al primer equip i amb un gol de bandera. Un gol que passarà a la història de l’entitat, a l’aconseguir que l’equip pugui continuar somiant amb una nova proesa.

La celebració del Lleida