SEGRE

Ja és un gran

Marc Màrquez comença a posar en perill els grans mites amb el setè títol mundial, cinquè de MotoGP

Ja és un gran

Ja és un granRepsol Media

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Marc Màrquez està reescrivint la història del motociclisme a força de precocitat i talent. Ja ha guanyat cinc dels últims sis Mundials de MotoGP i ja acumula set títols en totes les cilindrades en tan sols nou anys, una progressió que, si es manté, posa en perill fins i tot l’hegemonia dels més grans. Des que va guanyar el Mundial de 125 el 2010, les plusmarques, especialment de precocitat, han anat caient sense fre. Des d’aleshores fins avui, tret del 2011 i el 2015, tots els finals de temporada s’han saldat amb títols mundials per portar a les vitrines del Museu Comarcal de Cervera, que ja demana a crits una ampliació o un canvi d’ubicació per acollir tants trofeus.

Cada vegada són menys els que dubten que aquest prodigi sobre rodes atraparà ben aviat el que va ser el seu ídol de petit, un Valentino Rossi que es resisteix a ser superat per qui no fa gaire era amic seu. Però per aconseguir la glòria ha hagut de superar molts esculls. Els inicis no van ser fàcils. Després de formar-se en especialitats d’off road com l’enduro i el motocròs, una de les seues passions que continua practicant a les estones lliures, va fer el salt a la veloci- tat de promoció. No va tardar a despuntar i després de guanyar el Català, Emili Alzamora s’hi va fixar. Aleshores va començar un idil·li que encara perdura, farcit d’èxits. El primer lleidatà a guanyar un Mundial (el de 125 el 1999) guia des d’aleshores els passos del seu successor, que va aterrar al circ de la velocitat el 2008, amb 15 anys acabats de complir. La seua joventut el va obligar a competir amb un llast en la seua KTM de 20 quilos, per arribar al pes mínim reglamentari, però això no li va impedir convertir-se en l’espanyol més jove de tots els temps a l’aconseguir un podi mundialista –tercer a Donington Park– i batre d’aquesta manera Dani Pedrosa, que havia aconseguit un tercer lloc el 2001, als 15 anys i 359 dies. Marc va deixar el rècord en 15 anys i 126 dies.

Des que va guanyar en 125, tret del 2011 i el 2015, tots els finals de temporada s’han saldat amb un títol

El 2009 comença la seua singladura com a pilot oficial de KTM, al si de l’escuderia del finlandès Aki Ajo, i és llavors quan comença a batre nombrosos rècords de precocitat per al 2010 consagrar-se com l’espanyol més jove a guanyar el campionat, amb només 17 anys i 263 dies, i el segon del món, per tot just cent dies respecte a l’italià Loris Capirossi. El salt a Moto2 va ser accidentat. Va començar malament, però després d’una d’espectacular remuntada i en pugna amb Stefan Bradl, un accident a la sessió lliure de divendres del GP de Malàisia li va provocar un problema de visió que li va impedir córrer les dos últimes curses. El Mundial va caure a mans de l’alemany Bradl gairebé sense pretendre-ho. No va fallar, això sí, el 2012. Va sumar nou victòries i amb cinc podis més es va proclamar campió del món.

Tocava fer el salt amb els grans, i el 2013 va començar l’ascensió a l’Olimp del motociclisme. Va arribar directament a l’equip Repsol Honda de MotoGP, després d’anul·lar-se la regla anti rookie, i l’any de debut va impressionar pels resultats i també per l’eficàcia per obtenir el títol de bon començament. Un rere l’altre van anar caient els rècords més insospitats, entre els quals el de campió del món més jove de la història, amb 20 anys i 266 dies, que li va prendre a Freddie Spencer, que el 1983 ho havia aconseguit amb 21 anys i 258 dies. A més, va aconseguir la fita de ser un dels quatre pilots que van guanyar en tres categories diferents amb els britànics Mike Hailwood i Phil Read i Valentino Rossi. Una temporada més tard, va confirmar que el títol del 2013 no havia estat fruit de la casualitat o de la sort i, literalment, va arrasar els rivals amb deu triomfs consecutius a l’inici de la temporada, per a un total de tretze, amb la qual cosa va trencar el rècord de l’australià Michael Doohan, que en tenia dotze. Les cinc victòries del 2015, a Austin, Sachsenring, Indianapolis, Misano i Phillip Island, i quatre segons llocs, no li van permetre aspirar a un títol mundial que va recaure en el que serà el seu futur company l’any que ve, Jorge Lorenzo. Va ser una temporada que va acabar amb polèmica, després de l’enganxada entre Màrquez i Rossi. Els dos pilots ja havien tingut diverses friccions a l’Argentina i Holanda, però el detonant de la guerra va ser l’incident que van protagonitzar a Sepang, quan l’italià va fer caure deliberadament el de Cervera amb una puntada, acció que li va suposar una sanció que a la fi el va privar de lluitar pel títol a València. La situació va canviar el 2016, una temporada en la qual a penes va cometre errors i que li va permetre sumar el tercer títol mundial de MotoGP en quatre anys, que el va situar a l’altura de mites com Wayney Rainey i Kenny Roberts, a més de convertir-se en el pilot més jove (23 anys) que acumulava cinc títols mundials, superant el britànic Mike Hailwood, que ho va aconseguir amb 24 anys.

Marc ha acabat amb moltes de les plusmarques més antigues, com el més jove a guanyar MotoGP

El 2017 va mantenir la regularitat, no exempta de sobresalts amb les seues ja famoses salvades i va alçar-se amb la quarta corona de MotoGP i el sisè títol mundial, de manera que va desbancar Valentino Rossi com el pilot més jove a aconseguir-ho. I aquest any ho ha tornat a fer. En pugna una altra vegada amb Andrea Dovizioso, Marc ha sabut combinar el seu estil voraç amb un punt d’estrateg per endur-se, tres curses abans d’acabar la temporada, el setè títol mundial, un més que Rossi a la mateixa edat. Ja és el quart pilot de la història a aconseguir- ho a la categoria reina, i deixa enrere els tres primers grans mites britànics del mig litre –Geoff Duke, John Surtees i Mike Hailwood–, així com el nord-americà Eddie Lawson, gran dominador del final de la dècada dels vuitanta. Amb aquest nou títol ja se situa al tercer esglaó del podi històric, que comparteix amb Mick Doohan, que va dominar amb gran autoritat el final del segle XX. Al davant ja només té les dos grans icones italianes de les dos rodes: els set de Valentino Rossi i els vuit de Giacomo Agostini.

tracking