SEGRE

ESPORT FEMENÍ DESIGUALTAT

Banquetes sense dones

Cap de les nou primeres plantilles femenines lleidatanes de set dels principals esports d’equip no té una dona com a entrenadora || És una carrera difícil en un àmbit molt masculinitzat

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.INEF LLEIDA RUGBY CLUB/ITMAR FABREGAT

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Cap de les primeres plantilles sèniors femenines lleidatanes de set dels principals esports d’equip no té d’entrenadora una dona. Per descomptat, el panorama és el mateix als principals equips masculins. Pel que fa al futbol regional, d’un total de setanta-dos equips lleidatans distribuïts en quatre lligues (Segona Catalana, dos grups de Tercera i Quarta Catalana), només una dona ocupa la banqueta.

I és a l’última de les categories esmentades al capdavant d’un equip inclusiu, el Balàfia B, que s’ha convertit en un referent per normalitzar la participació d’esportistes amb algun tipus de discapacitat en competicions no adaptades. Tots els equips femenins lleidatans referents en els seus esports són dirigits per homes.

L’Inefc Lleida, planter de futurs entrenadors, té un dèficit molt important de demanda femenina

El Cadí la Seu en bàsquet té Bernat Canut; el Vila-sana en hoquei, Jordi Capdevila; l’AEM, Roger Lamesa; el Pardinyes, Vidal Agné en futbol; el Cervera Segarra, Mohamed Zahti en futbol sala; l’Associació, Miroslav Vujasinovic; l’Handbol Pardinyes, Xavier Mena en handbol; l’Inef Lleida Rugbi Club, Miguel Godoy, i el CECELL, Salva Roigé i Toni Blesa en voleibol.

Si l’esport d’elit és un dels àmbits en els quals la desigualtat de gènere està més arrelada, el paisatge s’agreuja quan es tracta de parlar d’entrenadores. Són poques, encara que cada any hi ha un increment de les que fan aquesta aposta, i aquesta escassetat es deu a diversos factors que es retroalimenten: els estereotips socials que vinculen esport i masculinitat, l’estructura dels comandaments de poder en l’àmbit esportiu i les reticències que acaben autoimposant-se les mateixes dones davant d’aquest paisatge que sembla expulsar-les.

Jaume Planes, director tècnic de la representació territorial de la Federació Catalana de Bàsquet, dóna una explicació lògica. “Hi ha menys entrenadores perquè sempre hi ha hagut menys equips femenins”, sentencia, però afegeix un missatge d’esperança. “Hi està havent un boom almenys en el nostre esport”, assegura Planes, que xifra en un 20 per cent el percentatge de dones entrenadores en el bàsquet lleidatà.

Per descomptat, no hi ha una discriminació explícita, però la realitat s’imposa. La presència d’entrenadores en l’esport amateur és discreta i anecdòtica a nivell professional. Des de les federacions, al·leguen que es tracta d’una simple qüestió de demanda, i que el nombre de dones que volen ser entrenadores és més baix que el d’homes.

El que passa a l’Inefc, planter de futurs entrenadors, és un clar exemple del que succeeix amb les dones a les banquetes. El director de l’Inefc Lleida, Alfred Joven, reconeix que tenen un dèficit molt important de demanda femenina en una carrera que continua vinculant-se a la masculinitat.

Montse Nadal, presidenta, entrenadora i alma mater del CECELL de voleibol, posa el dit a la nafra. “Sempre dic que les noies juguen i els homes manen. Hi ha molts handicaps. Per exemple, la maternitat és un gran fre i després hi ha el temps que hipoteques. Jo porto quatre equips, he entrenat també el sènior però vaig decidir deixar-ho perquè no podia més.”

Pep Ribes, responsable esportiu del Sedis Bàsquet, coincideix amb Nadal. “És qüestió de prioritzar i costa que la dona hipotequi la seua vida per ser entrenadora, amb tota la inestabilitat i l’enorme mobilitat que comporta. A més, moltes joves marxen a estudiar i se’n desvinculen.”

Sandra Sarri, entrenadora d’atletisme al JA Arbeca, explica que “en una reunió a la Federació Espanyola se’ns va dir que seria bo animar que hi hagi més dones que entrenin. Ara no tinc fills, però quan els tingui, la tasca d’entrenadora se’m complicarà bastant”, admet en aquest sentit. El referent per a ella és Ascen Ibáñez, que va entrenar l’olímpic Jackson Quiñónez.

El Vila-sana d’hoquei patins, igual que el Cadí en bàsquet, són els dos equips femenins lleidatans a la màxima categoria estatal. I és un club predominantment femení, amb algun equip mixt. El president, Ramon Porta, prepara el futur. “Cinc de les nostres jugadores (Anna Ferrer, Maria i Victòria Porta, Mar Franci i Cata Flores) s’estan preparant per ser entrenadores i, de fet, ja porten equips de la base.”

LES DADES 11% entrenadores a catalunya És el percentatge de dones entrenadores a catalunya respecte al nombre d’homes. 11,5% equips amb entrenadora És el percentatge a la Primera divisió de les principals lligues femenines d’esports col·lectius a espanya.

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.INEF LLEIDA RUGBY CLUB/ITMAR FABREGAT

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.INEF LLEIDA RUGBY CLUB/ITMAR FABREGAT

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.

Una de les entrenadores que té l’Inef Lleida Rugby Club als equips de base.INEF LLEIDA RUGBY CLUB/ITMAR FABREGAT

tracking