Una aturada lesiva per a l'esport

L

a pandèmia continua causant estralls en l’esport, sobretot en el no professional i el de base.

“Competir és el que dóna vida al club. Si no competim, aquest circ no té sentit”, assegura Xavier Batalla

“Estem més segurs en un pavelló que quan els nens van a carrers i places”, diu Vanesa Ortega

“Quan perds el control sobre el que pots fer entres en un estat de desànim i depressió”

e

s noves mesures que va decretar el passat 30 d’octubre la Generalitat per frenar la segona ona

da

del coronavirus, que

inclouen

el tancament obligatori d

e

les instal·lacions esportives –

xcept

centres d’alt rendiment i tecnificació– i els g

i

mnasos, així com la suspensió de les activitats esportives no professionals durant un

període

de quinze dies, en una segona pròrroga consecutiva de l’anterior suspensió, estan causant un greu perjudici als clubs de la província i els seus esportistes.

En l’esport federat amateur conflueixen, a més a més, la falta de públic amb l’absència d’ingressos i un calendari gairebé impossible de complir en el qual, una setmana sí i l’altra també, es van suspendre encontres abans de l’aturada que s’han anat acumulant per quan arribi a reprendre’s la competició.

Txema del Rosal, delegat a Lleida de la Federació Catalana d’Handbol (FCH), explica que l’obligada aturada els ha afectat, com a les altres federacions, “tot el nostre sistema de competicions. Si això s’allarga i té tota la pinta de fer-ho, serà molt difícil recuperar els encontres que no s’han jugat i això ens obligarà a replantejar-nos la competició. Està clar que com més temps passi sense jugar-se serà inviable el tema dels ascensos i descensos”, explica. I adverteix: “Si continuem aturats molt temps serà impossible complir amb el calendari previst i caldrà muntar un altre sistema de competició.” Només a Lleida són set-cents jugadors i jugadores els que es veuen afectats. A nivell econòmic, admet que la situació és més preocupant per als clubs que per a les federacions. “La Catalana ja ha ingressat una part important dels cobraments per llicències i assegurances. Per als clubs, si això s’allarga, serà un problema, encara que també és veritat que es reduiran les despeses”, assenyala.

Vanesa Ortega, presidenta del Balàfia Vòlei, és rotunda a l’afirmar que “l’aturada compromet la viabilitat dels clubs d’esports minoritaris i dels clubs amateurs, que som el 95 per cent del total”. La seua experiència és extrapolable a la immensa majoria de clubs amateurs i de base. “Ni ens entrenem ni competim i vivim de les quotes dels pares. En qualsevol cas, mentre duri l’aturada només cobrem una quota de manteniment per cobrir les despeses mínimes que té el club. Els federats, que paguen noranta euros cada mes, ara en paguen vint-i-cinc i els escolars, que en paguen trenta, ara només paguen deu euros.” Sobre les restriccions decretades per la Generalitat, Ortega entén “que es parin les competicions, però no els entrenaments. Estem més segurs en un pavelló, on es compleixen tots els protocols sanitaris, que quan els nens surten dels col·legis i estem en carrers i places. L’esport és salut”, remarca.

El futbol, l’esport d’equip amb un nombre més alt de llicències, està sent un dels més colpejats per les restriccions a causa de la pandèmia. Xavier Batalla, president de l’Atlètic Lleida i un dels sis clubs lleidatans que competeixen aquesta temporada a Primera Catalana, posa èmfasi en el fet que “no poder competir és un problema greu per a nosaltres, perquè és el que dóna vida al club. Sense abonats, sense patrocinadors, sense taquilles no complirem les expectatives”. En aquest sentit, destaca que “vivim del que fem el dia de partit, amb el bar, les rifes, les taquilles... Si no competeixes perds aquests ingressos. A part que, per exemple, als pobles, hi ha molta passió pel futbol i el seu equip és una motivació. Sense competir, tot aquest circ no té sentit”, explica.

Tampoc hi veu sentit a jugar a porta tancada. “Entenc que a Primera o Segona ho facin, perquè tenen els ingressos per televisió. Però, al futbol amateur?”, es qüestiona. També es mostra partidari que la competició es pari fins al gener. “Si ara ens diuen que el dia 13 d’aquest mes ja es pot jugar, què fem? Juguem sense haver-nos entrenat durant dos setmanes? En aquestes condicions ens n’anem al desembre i després, estiguem com estiguem, arriba l’aturada del Nadal. Per això creiem que era millor esperar al gener i plantejar un altre sistema de competició”, es lamenta.

Als problemes de l’esport amateur se li sumen al de base que es tracta de nens i adolescents per als quals la pràctica esportiva és molt important en el seu procés educatiu, tal com apunta Àlex Gordillo, professor de l’Inefc Lleida i psicòleg esportiu. “Està clar que l’activitat esportiva és molt educativa perquè es treballen el cos, la salut i les emocions. Estem perdent un vehicle educatiu molt important.” I va més enllà assegurant que “estem en una situació d’indefensió perquè perds el control sobre el que pots o et deixen fer i entres en un estat de desànim i depressió”. Gordillo fa un símil d’aquesta paralització de l’activitat esportiva amb una lesió. “Si s’allarga aquesta aturada estem perdent un temps molt important. És com una lesió. Tu pots fer altres coses si no et pots entrenar, però perds aquest vincle.”

Enric Barri, un dels coordinadors de l’Atlètic Segre de futbol base i psicopedagog, alerta sobre les conseqüències que pot tenir l’aturada esportiva entre els nens i els joves. “L’esport és una font de benestar físic i emocionalment és un potenciador de les relacions personals i ens l’estem carregant. Si els xavals no fan esport cauran en mals hàbits com la televisió, els videojocs o el mòbil. I perdran també aquesta rutina que posa ordre en certs aspectes de la seua vida. Existeix el risc que puguin caure en depressions, ansietat, passotisme o mandra.”

Salvador Porras, entrenador d’atletisme d’elit i professor de Secundària, que a més dirigeix activitats esportives extraescolars, assegura, per experiència pròpia, que “veig els xavals més nerviosos del normal. Sense esport els baixa la capacitat de concentració i els falta aquesta via d’escapament per canalitzar tota la seua energia. D’aquí a caure en mals hàbits només hi ha un pas. Em preocupen, sobretot, els adolescents perquè si deixen la pràctica esportiva, molts ja no hi tornaran. I antigament es jugava més al carrer. Tot això s’ha perdut i hi ha més sedentarisme”.