Itàlia, campiona!

Els penals, el pitjor enemic de la història recent de la selecció anglesa, van castigar una garrepa Anglaterra i van alçar el vol d’Itàlia, que guanya la segona Eurocopa de la seua història i s’encimbella davant de l’afició de Wembley (1-1, 3-2 en els penals).

La gasiveria anglesa, desencadenada des del gol de Luke Shaw en el minut 2, va ser castigada pels déus del futbol en els penals, després que Bonucci aconseguís l’empat i enviés el partit a la pròrroga. En la fatídica tanda, Gianluigi Donnarumma es va vestir d’heroi, va parar dos penals i va entonar l’himne italià al temple anglès.

La primera Eurocopa per a Itàlia des del 1968, la que li nega la glòria a Anglaterra 55 anys després del seu últim títol internacional, el Mundial, en una final que va començar prometent bogeria i va acabar en gran.

No hi havia una altra manera de concloure l’Eurocopa més boja de totes que amb el gol més ràpid de la història de les finals. Menys de dos minuts va tardar Anglaterra a exaltar l’afició, boja per fer salts, treure’s la samarreta i celebrar 55 anys després.

Menys de dos minuts va tardar el pla de Gareth Southgate a funcionar. La seua defensa de tres centrals va cobrar sentit quan Kieran Trippier, el carriler, va rebre la pilota a la cantonada de l’àrea i va posar una centrada precisa al segon pal. Di Lorenzo se la va menjar del tot i Shaw va aparèixer des de darrere per acomodar la pilota amb l’interior al costat del pal. Una definició exquisida, que aconseguia el seu primer gol amb la selecció en el millor moment possible.

Aquest llampec d’Anglaterra va ser seguit d’un futbol elèctric de les dos seleccions, amb el centre del camp italià apagat i el fluir de les transicions ràpides, sobretot a través dels extrems anglesos.

Però això es va acabar ràpidament, quan els de Southgate es van adonar del poder que tenien entre mans, de l’avantatge que els donava el gol davant d’una Itàlia acostumada a no anar mai darrere en el marcador. Els de Roberto Mancini no tenien un pla per atacar en estàtic.

A Espanya la van caçar en una contra, però aquí Anglaterra no tenia una escletxa.

La seua línia defensiva era impenetrable per a una Itàlia que atacava a ràfegues i sempre en solitari. Una acció entre tres de Chiesa, una carrera d’Insigne i poc més. I així era impossible. Només Chiesa semblava entendre el transcendental de la final i a les seues botes hi va haver l’empat, en una rematada rasa que Pickford va endevinar instintivament..

Itàlia s’obcecava en atacs intranscendents i va haver de recórrer a la seua essència, a la pilota aturada, per igualar la final. Va ser en un córner pentinat al primer pal i al qual Chiellini no va arribar, però Verratti es va llançar en planxa i va connectar un cop de cap que va treure Pickford. La pilota va rebotar al pal i va quedar a plaer de Bonucci, que només va haver d’empènyer-la. Nou escenari. Southgate va haver de reaccionar i va desarmar la defensa de cinc. El partit se li havia descontrolat i si no va anar a més el daltabaix va ser perquè Chiesa, de llarg el millor, se’n va haver d’anar lesionat. El matx se’n va anar a la pròrroga, una més, la quarta de Wembley en tants partits jugats aquí en aquesta Euro.

Una pròrroga que evidenciava les carències de Southgate com a entrenador, confiant-ho tot a alguna individualitat dels seus, mentre que Itàlia en tenia prou amb la possessió i esperar els penals. Va ser una opció que va agradar als dos, que decidissin els 11 metres i que la sort acabés amb l’agonia d’un equip que busca la glòria des del 66 i un altre des del 68. 

Aquesta vegada no hi va haver triler Chiellini. Es va llançar al costat de l’afició anglesa, però va començar anotant Berardi. Va replicar Kane i va errar Belotti. No va fallar Maguire; 2-1 per a Anglaterra i tota la pressió per a Itàlia. Bonucci va assumir el comandament i no va decebre, a diferència d’un Marcus Rashford que va sortir exclusivament per als penals i va tirar el seu al pal; 2-2 i tornar a començar. Bernasdeschi ho va deixar tot llest per a la glòria italiana, quan Sancho es va trobar amb la primera gran estirada de Donnarumma.

Però Jorginho, que llançava per segellar el títol, li va donar emoció i Pickford li va treure el penal de la victòria. Una alegria efímera, perquè Donnaruma, impertèrrit, va frenar Saka i va enviar la copa a Roma 53 anys després.