Bojan: "No em relacionava amb ningú ni sortia al carrer"

Als seus 32 anys, Bojan Krkic, que va ser la gran promesa de La Masia, acaba de penjar les botes i ho ha aprofitat per explicar els problemes d’ansietat que va patir després de debutar amb el primer equip del Barcelona quan encara era un adolescent, que el van portar a no relacionar-se "amb ningú ni sortir al carrer" quan acabava de jugar o entrenar-se.

En una entrevista amb EFE, Bojan exposa com aquests problemes li van comportar no participar en l’Eurocopa de 2008 i recorda els moments lluminosos que ha viscut en el futbol i els motius de la seua retirada. Pròximament, s’estrenarà un documental sobre la seua vida produït per Never Say Never, amb Oriol Bosch com director i Raül Llimós com productor executiu.

S’imagina vinculat al futbol des dels despatxos o les banquetes? Sí, de fet estic formant-me, sobretot en gestió esportiva. A més, tinc les vivències dels meus molts anys com a jugador. Crec que poder exterioritzar les meues vivències i emocions pot ser positiu per a les noves generacions. Però, de moment, no tinc cap objectiu a llarg termini.

Quan es va començar a plantejar la retirada? Per a mi, el pas per la MLS (la lliga dels Estats Units, en la qual va jugar al Mont-real Impact) va ser un repte com a experiència personal perquè vaig estar un any fora de casa i va coincidir amb l’esclat de la pandèmia. El país estava tancat i no podia vindre a veure’m gent ni la podia anar a veure jo.

Què va passsar llavors? Se’m va despertar la sensació que em sentia bé, que estava ple personalment i professionalment i no en necessitava més. Però tenia en la ment que el Japó era un repte que m’agradaria viure. I així ho vaig fer fitxant pel Vissel Kobe. En tornar del Japó va ser quan em vaig adonar que era el moment de la retirada.

Quan va tenir els problemes d’ansietat després del seu debut amb el primer equip del Barcelona amb tan sols 17 anys, aquests temes encara eren bastant tabús en la societat i, sobretot, al món del futbol. Es va adonar del que passava? Vaig entendre perfectament la situació general en la qual em trobava. Jo no tenia el control, lògicament. En aquella etapa vaig estar en bones mans, amb els meus pares i del doctor Monseny, la persona que va estar treballant amb mi per afrontar aquesta situació. Va ser un toc d’atenció que em va mostrar que alguna cosa havia passat. Era un repte que s’havia d’afrontar i superar.

L’ansietat el va afectar més enllà del futbol? Sí, quan no estava entrenant-me o jugant era a casa. No em relacionava amb ningú ni sortia al carrer. Van ser uns mesos de molt treball personal i de continuar competint. Era al primer equip del Barça i havia d’estar preparat per entrenar i jugar. I, personalment, vaig treballar perquè aquesta situació no em paralitzés per molt desagradable i dificultosa que fos. T’has d’aixecar constantment i buscar solucions, no pots parar-te.

La gent del futbol va ser comprensiva amb vostè? Vivim en un món molt competitiu i en el del futbol no has de demanar la comprensió interna. És una cosa que crec que és personal, el món competitiu no et regala res ni et permet mostrar les debilitats. Quan els companys del Barça van començar a saber el que em passava el que es va generar va ser una aura de protecció emocional. Encara que no crec que a un l'ajudi el fet que l’entorn li suavitzi la situació. T’ha d’enfortir la realitat, a què has de ser capaç de sobreposar-te.

Va arribar l’estiu de 2008 i vostè va tenir clar que, a causa d’aquests problemes d’ansietat, no estava en condicions d’anar a l’Eurocopa amb la selecció espanyola. Què li diria ara al Bojan que va fer aquest pas amb tan sols 17 anys? Més enllà de l’edat, la sensació de seguretat és la mateixa. Per a mi era el que havia de fer. De fet, un mes després, quan la selecció espanyola va guanyar aquesta Eurocopa, no vaig tenir cap tipus de penediment ni d’enveja. Jo sabia que no havia de ser allà. El fet d’anar és el que m’hagués fet mal. Vaig arribar al final de la temporada molt al límit pel qual estava vivint i perquè no ho estava exterioritzant i la gent no sabia el que realment em succeïa. Va ser un cúmul de sensacions massa gran per a algú de 17 anys.

Hi va haver més llum o foscor durant els seus anys al Barça? Hi va haver molta més llum. Va ser una constant vivència de somnis, molts d’ells inimaginables. Per a mi era una felicitat diària anar cada dia al vestidor del Barça, on hi havia alguns dels millors jugadors de la història del futbol. I que l’afició reclamés la meua presència als hotels i als estadis. Van ser uns anys molt feliços.

Què li queda de 2009, l’any del triplet i segurament el del millor Barça de la història? Va ser un any en què a nivell de vestidor i afició va ser únic. Sempre diem que de la magnitud de les coses te n’adones al cap dels anys, però en aquell moment ja érem conscients de la magnitud del que estàvem aconseguint.

Li va quedar l’espina clavada de no haver jugat amb el Barça cap de les dos finals de la Lliga de Campions? Jugar una final de Champions amb el Barça m’hauria fet molt feliç, però alhora també penso que vaig ser entre els 18 convocats en aquestes finals i vaig jugar les semifinals. Em sento partícip d’aquestes Champions. No he permès que sigui una espina.