SEGRE

ESNOTICIA

Set de cada deu lleidatans que pateixen Alzheimer estan cuidats per familiars

Dos d’ells expliquen a SEGRE el dia a dia al costat d’aquesta malaltia en ascens

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

El Javier es desperta cada dia amb la veu de la seua dona, Josefina. Ella l’arregla, l’afaita i el vesteix per sortir a fer un tomb d’una hora amb el gos que tenen. Tornen a casa per dinar al menjador del Club Ronda, on viuen. Prenen el cafè junts i a les quatre Javier Boixadera, de 80 anys, se’n va als tallers d’Afall, l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Lleida. Se’n va sol, però perquè la seua dona pot veure cada metre del trajecte des de la terrassa. Acabada l’activitat, passeig, tornada a casa, sopar i a dormir. “La rutina és sempre la mateixa, però per al Javier cada dia és un dia nou, cada moment, perquè segurament ja ni recordi que acabem de fer-nos unes fotos per a un reportatge del diari”, explica Josefina Gutiérrez, de 72 anys.

I és que aquest veí de Lleida, que durant anys va ser cap de factoria de Repsol Butano a Altorricó, té Alzheimer des d’en fa vuit. Ell és un dels 8.000 lleidatans que es calcula que tenen actualment aquesta malaltia i la seua dona, una dels més de 6.000 cuidadors familiars que s’estima que hi ha a la província, ja que aproximadament set de cada deu malalts amb aquesta demència viuen a casa seua i el 90 per cent està a càrrec d’un familiar. “Ja em necessita per fer pràcticament qualsevol cosa i cada dia anirà a més.”

Estrès, incomprensió o ansietat són alguns dels efectes que causa aquesta demència en els cuidadors

El seu cas va començar com el de la gran majoria, amb badades i confusions ximples, però va acabar derivant en canvis de personalitat, en la necessitat de retirar-li el carnet de conduir, a no reconèixer les seues filles... I així 23 hores al dia, perquè Josefina es guarda per a ella dos moments: l’esmorzar, sola, tranquil·la, i quan posa el seu marit a dormir.

“El més dur de tot això és veure un home que ha tingut una feina amb una gran responsabilitat i que ara només fa fitxes com les dels nens petits. Això et parteix l’ànima.” Ho diu amb amb els ulls plens de llàgrimes, però en cap moment arranca a plorar. I això que Josefina pateix ansietat des que la malaltia va fer acte de presència en la seua vida.

“El cansament, la incomprensió, la solitud i l’estrès són molt comuns entre els cuidadors i molts d’ells acaben al metge i amb tractament. Fa falta molta paciència. Vius amb una persona, però et sents sol”, explica Joana Espuga, presidenta d’Afall, que una vegada al mes organitza grups d’autoajuda per a cuidadors amb una psicòloga. Però davant de tot això, Josefina ha optat per viure el dia a dia i per riure. “Ell no s’assabenta de res, tampoc de si ploro.”

El somriure també és protagonista en Judit Ginestà i això que a ella li ha tocat convertir-se en cuidadora d’una persona amb Alzheimer molt més jove. Té només 31 anys, viu amb la seua parella a Lleida i des del mes de maig passat també està amb ells la seua mare, Carme Garrofé, de 72 anys. Fa tres anys que aquesta dona de Boldú es va quedar viuda i en fa un va arribar el temut diagnòstic que molts al seu voltant sospitaven. Com definiries l’Alzheimer, Judit? “Es poden dir paraulotes?”, pregunta. “No hauria d’existir perquè et roba qui estimes. És una malaltia que et destrueix per tots costats, però que no et mata.”

Tanmateix, és admirable com aquesta jove ha decidit afrontar la nova situació, incorporant l’Alzheimer a la seua vida. “La meua mare és ara una més entre els meus amics. La porto a tot arreu perquè no penso deixar-la sola. Si jo hi vaig, ella ve”, explica convincent, encara que reconeix que és una malaltia esgotadora i que s’han de carregar les piles diàriament.

Perquè ara la seua vida gira entorn d’aquesta malaltia. S’aixeca amb la seua mare, esmorzen i s’arreglen juntes i de la mà arriben cada matí a la seu de l’associació Afall. L’estona que la Carme passa allà permet a la Judit, ara a l’atur, estudiar. Però la separació dura poc. Dinen juntes, amb el seu gendre, i no perdonen l’hora de la novel·la.

“El més difícil és adonar-te que és la teua mare però que no la reconeixes”, assegura Judit. Malgrat tot, “la part bona és que ens hem retrobat les dos amb una complicitat d’amigues”. I que una cosa tan simple com un ball a la festa major de Fondarella es pot convertir en un moment màgic. “Va ser escoltar la música i li va canviar la cara. Era com si no tingués Alzheimer. La pena és que fos tan curt”, recorda la Judit. Un instant tan efímer com la memòria dels que tenen la maleïda malaltia de l’oblit.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

Judit, de 31 anys, fa un petó a la seua mare, que viu amb ella i la seua parella des del maig passat.

tracking