La població de cotorres argentines es duplica cada 5 anys sense plans de control

La població de cotorres argentines a Espanya té un creixement del cent per cent cada cinc anys, dada que reflecteix l’expansió sense control d’aquesta au invasora, immersa en un laberint social i burocràtic que estanca la seua eradicació.

Que es dupliqui en un període de temps tan curt com un lustre és una "veritable barbaritat" que pot conduir que una ciutat com Madrid pugui passar de 5.000 cotorres el 2015 a 10.000 en el 2020, ha explicat en una entrevista a Efe l’investigador de la Universitat de Málaga José Postigo.

A Espanya cohabiten entre 6 i 8 espècies d’aquestes aus però una de les més abundants és la cotorra argentina (Myiopsitta monachus).

Aquesta au exòtica, que va entrar al principi a Espanya com a mascota, s’ha consolidat, amb 21.000 exemplars, com la més nombrosa al país, la població més gran d’Europa i la segona a escala mundial, per darrere dels Estats Units, segons el cens de 2015.

Per ciutats, les poblacions més importants es localitzen a Madrid, Barcelona i Màlaga, sumant un total del 80 % de la població espanyola, encara que al voltant de 150 municipis disseminats per la geografia allotgen parelles de cotorres encara sense control.

Es troba inclosa al Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques, aquesta prohibida la seua possessió, transport, tràfic i comerç, i depèn de la dotació econòmica, molta o poca, que cada comunitat o ajuntament pugui aportar, per a la seua eradicació, el que les arrossega a un "laberint burocràtic" sense indici de sortida, afegeix l’expert.

Respecte al mal que ocasionen, Postigo aclareix que "no s’ha pogut demostrar que destrueixin nius d’altres espècies", però al ritme que creixen i s’expandeixen, és probable que causin un impacte en la fauna, a més del perjudici ja mesurat a l’agricultura.

Per tot això, l’expert assegura que Espanya necessita "una estratègia de control", liderada pel Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient (Mapama), per acabar amb aquesta plaga.

Per a l’investigador i ambientòleg, el primer pas per aturar aquestes poblacions és abordar les colònies menys nombroses i controlar-les, tasca que es podria executar en tot just una temporada, però en l’actualitat, "l’extinció s’enfoca cap a les grans colònies".

"Les autoritats posen el focus en els grans nuclis que són com els grans incendis forestals, molt difícils d’apagar, ignorant les colònies més petites que aprofiten aquesta desatenció per multiplicar-se sense control", explica Postigo.

Segons el seu parer, una solució per prevenir aquesta plaga seria "eradicar-les" però, arribats a aquest punt, aclareix que a més de ser una decisió "controvertida" cal tenir en compte el nombre de cotorres que nien a cada localitat.

Per exemple, a les colònies amb milers d’exemplars és prioritari estudiar el seu comportament i posar en marxa protocols específics per a cada espècie depenent, entre altres factors, de la mida i vulnerabilitat de l’entorn.

Tanmateix, en poblacions menors (200/250 cotorres) una proposta vàlida seria entregar-les a algun zoològic per a la seua cura, però si això fos impossible, caldria començar a pensar a practicar "l’eutanàsia" i aturar el problema abans que s’engrandeixi.

En aquest punt, incideix en la necessitat de "reflexionar" i llança una pregunta a l’opinió pública: "quin mètode és més cruel, tancar a una au en una gàbia per tota la vida o aplicar-li l’eutanàsia de forma eficaç i ràpida?".

"Ningú no defensa matar animals però de vegades no hi ha cap altra opció i si des d’avui es practiqués l’eutanàsia a cotorres en municipis amb xifres baixes de població, s’evitaria, en uns anys, matar centenars de milers", argumenta.

Assegura ser conscient de la "duresa d’aquestes mesures" i apel·la a la societat, que sol posar traves als plans de control, a assolir un consens entre tots els actors implicats, perquè el problema no està resolt.

Mentre es discuteix la solució mes adequada, les cotorres continuen expandint-se i cada dia que passa caldrà eliminar més, postil·la l’investigador, qui posa l’exemple de Londres que, amb una població propera a les 30.000 cotorres de Kramer, les autoritats no es plantegen ja fer res.