Una primavera per oblidar

El maig del 1990 va ser un mes per oblidar a Lleida. El dia 21 l’Audiència Provincial va absoldre de violació un jove de Lleida de vint anys malgrat que el tribunal declarava provat que un any abans havia mantingut relacions sexuals amb una menor de tan sols setze sense el seu consentiment. La noia havia pujat a la seua moto amb la intenció de provocar gelos al seu exnòvio, amic de l’acusat. Tot semblava innocent fins que el jove es va dirigir cap al camí de la Mariola. Ella, que segons reconeixia la sentència no podia baixar de la moto en marxa, va preguntar on la portava, a la qual cosa ell va respondre: “Calla!”.

A l’arribar a la partida de la Caparrella, i “conscient de la llunyania i la solitud del lloc, i de l’ansietat de [nom], que havia d’arribar aviat al seu domicili”, va proposar a la noia mantenir relacions. Ella s’hi va negar. Ell li va dir que si no hi accedia hauria de tornar caminant sola a casa de nit i la va tirar a terra, la va agafar pels braços i va realitzar el coit davant la passivitat de la jove”, que s’hi va oposar “verbalment” però no “físicament”. Malgrat aquest estremidor relat, l’Audiència va absoldre de violació Ernesto C.H., que només va ser condemnat a un any de presó per estupre al tractar-se d’una menor, per la qual cosa ni tan sols va haver d’ingressar a la presó. La polèmica sentència afegia que era difícil que el jove l’hagués despullat amb una sola mà ja que ella portava “texans amb bragueta cordada” i que tampoc li hauria pogut “separar les cuixes per aconseguir la penetració”.

Entitats feministes van posar el crit al cel perquè o es donés validesa al “no” de la noia violada

Segons aquest tribunal, “l’única força desenvolupada per l’agressor va consistir a llançar-la a terra i posar-li l’avantbraç esquerre sobre el pit”, ja que no presentava més signes de violència “que el trencament de l’himen”. El mateix fiscal del cas havia demanat l’absolució. Tot just l’endemà es va fer públic que el Tribunal Suprem rebutjava el recurs de cassació i confirmava el que ja es coneixia com a “sentència de la minifaldilla”, dictada el 17 de febrer del 1989. El recurs l’havia interposat l’empresari condemnat a pagar 40.000 pessetes (240 euros) per abusos deshonestos a una menor que tenia contractada (vegeu la pàgina 3). Dos sentències controvertides que van fer córrer rius de tinta.

La Coordinadora de Dones de Ponent va posar el crit al cel, en especial després que l’aleshores president de l’Audiència Provincial, Josep Gual, digués en declaracions Radio Nacional que “al 99% de les dones honestes, quan se’ls proposa tenir una relació sexual, no hi accedeixen de seguida”. També hi va haver crítiques per part de la secretaria de la Dona del Partit dels Socialistes de Catalunya, que no entenia que un magistrat “que se suposa que té un bon coneixement de la realitat social, desconeix que avui les dones diuen que sí, sense negatives hipòcrites a qualsevol resposta, sigui sexual o laboral”.

El recent cas de La Manada ha tornat a posar sentències d’actualitat en què no es té en compte l’estat de xoc de la víctima o, fins i tot, se la culpabilitza dels fets.

La indignació porta milers de dones a explicar el seu cas La periodista Cristina Fallarás va canalitzar la indignació generalitzada després de conèixer-se la sentència de la Manada en el hashtag #cuéntalo, que s’ha convertit en tot un fenomen a Twitter. Milers de dones han explicat en primera persona les agressions sexuals de les quals han estat víctimes al llarg de la seua vida. D’altra banda, l’entitat Convivència Cívica Catalana va fer públic ahir un estudi que estudia dades del ministeri d’Interior, segons el qual Lleida és la demarcació amb la taxa de violacions més elevada d’Espanya, seguida de Ceuta, Barcelona i Girona. Segons aquest estudi, a Lleida es produeixen sis violacions per cada 100.000 habitants.