x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

GUIA

Plantant cara a l'horror

Actualitzada 03/02/2019 a les 17:10
Amical de Ravensbrück treu a la llum la valenta història de set lleidatanes deportades a aquest camp de concentració || Només una segueix amb vida, Conxita Grangé, natural d’Espui, que va col·laborar amb la resistència francesa i es va enfrontar a l’extermini nazi amb només 18 anys
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK
Conxita Grangé va rebre la Legió d’Honor del Govern francès el 1975.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Conxita Grangé va rebre la Legió d'Honor del Govern francès el 1975.

AMICAL RAVENSBRÜCK

Després del que hem viscut, cal no desesperar. Vivim junts en vida, ja trobarem la solució.” Aquest és el testimoni de Conxita Grangé, supervivent del camp de concentració alemany de Ravensbrück i natural d’Espui, al Pallars Sobirà. Al costat de Neus Català, és l’única catalana que segueix amb vida i que va superar l’horror dels treballs forçats i de la deportació en mans dels nazis. Amb 93 anys, viu en una residència de Tolosa. Viuda, mare de dos fills (un de mort) i àvia. És una de les set lleidatanes que van ser deportades a aquest camp a noranta quilòmetres de Berlín i la veu de les quals s’ha recuperat gràcies al treball d’Amical de Ravensbrück, que ha documentat la seua història al costat de les d’un centenar més de dones.

Una de les nebodes de Conxita, Teresa Rey Grangé, natural de la Pobla de Segur, però que resideix a Girona, cedeix a SEGRE una carta en la qual la seua tieta explica l’experiència en l’Holocaust. Als dos anys, Conxita es va traslladar a viure amb els seus oncles a Tolosa, on es va criar amb la seua cosina María. El seu oncle va col·laborar amb els republicans durant la Guerra Xivil espanyola i, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, va fer d’enllaç amb la resistència francesa. Després de ser buscat per la Gestapo, va haver d’amagar-se i van ser la seua dona, la filla i la seua neboda Conxita les que van prendre el relleu d’enllaç amb els maquis. Des de la casa on residien a la població francesa de Gudàs, rebien informes, propaganda, cartes i ordres de missió per als caps maquis. Fins que el maig del 1944 les tres dones de la família Veleta, com les coneixien, van ser arrestades per la Gestapo. “Els alemanys ens van pegar bastonades per fer-nos parlar. La meua preocupació principal era que no em martiritzessin gaire, però considero que no em van torturar. He vist com els arrancaven les ungles de les mans i dels peus a homes i dones”, explica Conxita a la carta. Després de la detenció, amb només 18 anys, va ser traslladada en un “tren fantasma” per diversos camps, fins a recalar el 9 de setembre d’aquell any a Ravensbrück. “Vam anar a parar al bloc 22, el més brut. Tot just entrar-hi, una olor nauseabunda se’ns enganxava a la gola. Era terrible. Els polls, les xinxes...de tot, hi havia allà”, recorda. A les tres Veleta les van posar a treballar en una fàbrica d’armament, on treballaven a preu fet i feien sabotatge. En l’any i mig que va estar presonera, la mort sempre va rondar a prop. “Un dia vaig veure un oficial alemany tirar un gos a sobre a una dona per fer que s’aixequés. Només de recordar-ho em vénen ganes de plorar. Això i els nens colpejats i que desapareixien és la visió més terrible que guardo de Ravensbrück”, explica Conxita a la seua carta. Una altra experiència propera a la mort va ser quan estaven a punt de ser alliberades. “Tres de nosaltres ens vam refugiar sota un arbre. I de sobte els oficials de la SS van començar a metrallar homes i dones que estaven dormint a les cunetes. Quan ens vam despertar, tot eren cadàvers. Ens va salvar l’arbre.” El desig de ser alliberades era la força que les mantenia amb vida. “Crec que això va ser el que ens va fer resistir”, recorda. Amb l’avanç dels aliats, va sortir del camp amb 85 dones. Només 22 van aconseguir sobreviure. La seua família la va trobar en un hospital de París. Adaptar-se després de la vida al camp va ser un procés dur, en què va tardar tres mesos a parlar. Segons explica ella mateixa, el seu marit, Josep Ramos, també guerriller, la va ajudar a trobar l’equilibri. La seua neboda Teresa explica a aquest diari que la seua tieta sempre va voler explicar el que va viure al camp i, fins fa poc, anava cada dia al Museu de la Resistència a Tolosa per parlar amb els estudiants. A Ravensbrück també van ser deportades sis dones més de Ponent.

La mestra Coloma Seròs, de Lleida, va travessar la frontera a França fugint dels nacionals amb 60 nens a càrrec. Deportada al mateix comboi que Neus Català, va ser presonera a Ravensbrück. Una nit, Coloma va sentir els laments d’una companya, Carme Gardell, i es va arrossegar per tot el camp per arribar a ella i consolar-la fins que va morir. Una lliçó d’humanitat i solidaritat entre les dones deportades que va inspirar la cançó Morir a Ravensbrück de Marina Rossell. L’“única roja” de la família. Així es qualificava Dolors Casadellà, d’Alcoletge, que va combatre al bàndol republicà durant la Guerra Civil i va travessar la frontera estant embarassada. Va haver de veure morir la seua filla de 3 mesos al camp d’Argelers, a França. Quan va arribar a Ravensbrück va pensar que “mai en sortiria” i recordava amb “horror” els plors dels nens que morien de fam. Una altra guerrillera, Generosa Cortina, de Son (Pallars Sobirà), va col·laborar amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial, cosa que li va valer el reconeixement dels governs francès i nord-americà. A Felicitat Gasa, de Lleida, el que més la va turmentar va ser veure morir els nens. No entenia què podien haver fet per ser castigats pels nazis. De Maria Arange, de Prats de Cerdanya, poc se’n sap. La van arrestar per participar en la resistència francesa com Elvira Ibarz, natural de Mequinensa, tieta de Conxita Grangé. Totes van ser alliberades, però els records de l’horror les van acompanyar tota la vida.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre