Memòria de l'ensorrament

Del cim, com si es tractés d’un formiguer obrint les cel·les, sortien innombrables cossos posats en moviment, descendint de dalt, esquivant les roques i les mates de les herbes inútils [...] Aquella visió era patètica, milers d’espanyols fugien del seu país per internar-se a França.” Així descriu la imatge de l’èxode de civils i militars republicans que van entrar a França a través de Prats de Molló –pocs dies abans que les tropes franquistes completessin l’ocupació de tot Catalunya en les últimes setmanes de la Guerra Civil– Ramon Recasens Boqué, un lleidatà que ho va viure en primera persona amb els seus familiars.

Recasens era un mestre que exercia a Saragossa, i que havia estat enrolat a l’exèrcit de la República, primer com a oficinista i després com a oficial adjunt de la direcció de Transports de l’Estat Major a Catalunya, amb la qual cosa es va deslliurar d’anar al front, igual que els seus germans Pepe i Francisco, que també van rebre destinacions similars. Va morir fa uns anys, després d’escriure quan ja era octogenari unes memòries amb el títol A la guerra con mi familia, on narra els seus records de la Guerra Civil i de les tribulacions que va viure la família i la seua nòvia Andresa, també mestra, que després de la caiguda de Lleida es van traslladar primer a Montpalau (Segarra) després d’un breu pas pel Vilosell i posteriorment a la colònia Monegal, a Gironella, d’on van acabar fugint a França quan es va ensorrar el front. Com ells, van ser milers els que van entrar a França seguint la ruta des de Molló (Garrotxa) cap a Prats de Molló per acabar a la localitat d’Arles-sur-Tech, amb 2.500 habitants, que en només uns dies va acollir 30.000 nouvinguts, entre ells centenars de lleidatans. El mes passat es va complir el vuitantè aniversari d’aquest multitudinari exili, que a França es coneix com la Retirada, i la Comunitat de Comunes de l’Alt Vallespir (al departament del Pirineu Orientals) ho va commemorar a Arles-sur-Tech amb conferències, exposicions i un espectacle.

A les seues memòries, Recasens explica que els primers a creuar la frontera van ser els civils, entre els quals la seua família, el dia 5 de febrer del 1939. Relata que davant de l’esgotament provocat per la marxa a peu i per haver de portar els seus béns, alguna dona “ja rendida, es va anar desprenent de la maleta per deixar-la caure rondant pel pendent de la muntanya ja així poder recollir-la més avall al següent revolt de la drecera en ziga-zaga”.

Dos dies després els van seguir els militars, com ell mateix i el seu germà Francisco. “Darrere d’una roca ens vam desposseir de les poques coses militars que portàvem [...] En aquell forat de la roca es va quedar part de l’uniforme i el petit armament de què disposàvem: la pistola”.

El camí era impracticable per als vehicles, que van acabar en un barranc, com el cotxe Austin en el qual Recasens havia arribat a la frontera. “Un sobresalt nerviós ens va posar en alerta quan vam sentir un soroll estrident amb els corresponents ecos entre les profundes valls. El petit Austin poc va durar a la cuneta, el seu lloc l’havia d’ocupar un altre de més gran que més tard també seguiria el mateix camí i el salt al fons del barranc”, indica. Entre tanta tensió, hi havia moments més distesos, com quan Recasens va veure per primera vegada a la seua vida dos homes de raça negra que formaven part de l’exèrcit francès. “Ens vam trobar amb dos éssers carbonitzats, segurament trasplantats d’alguna regió senegalesa”, va escriure, reflectint la sorpresa que li van produir.

Ramon, els seus germans i la seua família van optar per tornar a Espanya, al considerar aquesta alternativa millor que l’exili, malgrat haver format part de l’exèrcit republicà. Milers d’exiliats van patir grans penalitats o van acabar morint als camps de refugiats, però per als que van tornar, les condicions tampoc no van ser gens fàcils.

Els tres germans Recasens, malgrat no haver estat al front, van anar a parar al camp de presoners de la plaça de toros de Pamplona (Francisco), el castell de Montjuïc primer i la presó Modelo després (Ramon) i el camp de concentració de l’hospital San Marcos de Lleó, un dels de pitjor fama del franquisme (Pepe).

Els dos primers per poc temps, gràcies a gestions de coneguts de la família, però això ja és una altra història.