Tatxo Benet: «Cal valorar la valentia desinteressada dels sanitaris»

Va tenir la necessitat de posar per escrit la seua experiència?

No tenia cap intenció d’escriure aquest llibre ni cap altre. És per això que a la solapa poso que aquest és el meu primer, únic i, molt possiblement, últim llibre. Tot va començar per una entrevista que em va fer Antoni Bassas i que va tenir una certa circulació per les xarxes socials. A partir d’allà van sorgir altres entrevistes i em va trucar l’editorial Viena per proposar-me convertir en un llibre aquesta experiència. D’entrada, vaig dir que no. Tenia molts dubtes.

Ha triat una portada optimista. En pijama i sabatilles, però somriu sota la mascareta.

I no és un muntatge. És la foto de la meua tornada a casa quan vaig sortir del Clínic, encara porto al braç el braçalet d’identificació i la bossa de plàstic que et donen per guardar les teues pertinences quan ingresses. Una ambulància em va deixar a la porta després de rebre l’alta, però encara era positiu i ningú no es podia atansar a mi. Així que la meua família feia salts d’alegria al carrer, però ningú em podia abraçar. Ni tan sols podien ajudar-me a portar la bossa. Vaig obrir la porta, vaig veure que hi havia globus de benvinguda i la meua reacció va ser girar-me per agrair la rebuda. La filla de la meua dona em va fer aquesta foto, totalment espontània. Somric i estic content, però vaig haver d’anar a les golfes per confinar-me i em va costar molt pujar les escales. Cada tres o quatre esglaons havia de parar i asseure’m. Vaig perdre gairebé deu quilos.

Poca broma.

Em vaig infectar a mitjans de març, quan va començar tot. Ja havia mort gent a Catalunya per coronavirus, però la informació que rebíem llavors és que, en un 90% dels casos, la malaltia es passava com una grip i que només hi havia complicacions en el 10% restant perquè es tractava de gent gran, de més de 75 anys, o amb patologies prèvies. Així que quan vaig explicar a Twitter que havia estat a punt de morir molta gent es va quedar impressionada. Allò anava de debò. Sóc un esportista, un nadador d’aigües obertes, per això el títol del llibre. Crec que el meu cas va fer que molta gent es plantegés que això ens pot passar a tots.

I com a personatge públic decideix compartir-ho a Twitter i alertar que cal prendre’s seriosament les mesures per prevenir contagis.

En aquesta malaltia, sobretot al principi, mai vam posar cara als malalts, i menys encara als morts. Tot eren estadístiques. Parlàvem de les víctimes com si no fossin persones reals. Era important posar cara i nom als malalts. A poc a poc ha canviat la situació perquè tothom té algun conegut que s’ha infectat, o que fins i tot ha estat a l’UCI.

Vostè va estar ingressat en ple col·lapse dels hospitals. Es notava?

Ara, per sort, la situació és molt diferent perquè la malaltia no és tan greu com al març. He intentat descriure aquesta realitat. De vegades, quan escrivia, sortia tan superlatiu que pensava que no em creuria ningú. Els sanitaris van haver d’enfrontar-se a un virus absolutament desconegut i superinfecciós que matava la gent. I ells havien d’entrar a l’habitació d’aquests malalts sense saber si estaven adequadament protegits. Que fort s’ha de ser per passar per això! Com a societat hem de valorar la valentia desinteressada de metges, infermeres i, com elles deien, de les invisibles, el personal de neteja.

La pel·lícula Contagi (2011) era ciència-ficció... i es va convertir en realitat.

És exactament així. I encara estem a meitat de la pel·lícula. Per sort, cada vegada s’afinen més els tractaments i s’aconsegueix que no mori tanta gent i que no arribin tants malalts a les UCI. Quan ja estava amb el llibre vaig entrevistar el metge que em va tractar i li vaig preguntar si, de veritat, va arribar a pensar que em moriria. I em va dir que sí, que vaig caure en picat. Ja el mes de maig havien après a anticipar-se, perquè fins llavors no coneixien la mecànica de la malaltia. Primer es van centrar en els pulmons, en la pneumònia, però es tractava del sistema immunològic, la tempesta de citocines era el que t’acabava matant, el teu propi cos, les teues defenses.

La Covid-19 ha posat en relleu la sanitat pública?

Donem per fet que el nostre sistema públic de salut ens atendrà sempre que tinguem un problema i no som conscients del privilegi que suposa que puguis arribar a urgències d’un dels millors hospitals del món, el Clínic, i n’hi hagi prou amb donar el DNI si no portes la targeta sanitària, com era el meu cas. Jo he emmalaltit als Estats Units i el primer que m’han preguntat és el número de la targeta de crèdit.

Enmig del confinament es va gestar Ona Llibres. Optimisme militant?

La llibreria ha estat molt ben acollida. És una aposta arriscada, però tenia moltes ganes de fer-la, la veritat. Volíem obrir una setmana abans de Sant Jordi, a mitjans d’abril, i òbviament, no vam poder, però vam obrir al juny, just després del confinament, i va anar molt bé, vam donar una mica d’optimisme.

Els drets d’autor de La travessia més difíciles destinaran a la campanya Jo em corono i a l’Hospital Clínic de Barcelona. Així que toca vendre’l. El presentarà a Lleida?

Si no sorgeix cap complicació, el llibre me’l presentarà Juan Cal al saló de plens de la Paeria el pròxim dia 16 de desembre a les 19.00 hores. Intentaré que funcioni bé, per descomptat. Aquesta és la idea, que la gent el compri i puguem ajudar la investigació. És un llibre que, literalment, té un valor afegit. En aquest país està mal vist parlar de malalties, però crec que la meua experiència pot servir a altres persones. Això no és una grip, com ens van dir al principi. No s’ha de prendre a broma perquè no afecta només ancians i persones amb patologies prèvies.