Què són els incendis de sisena generació i per què és tan difícil extingir-los?

L’incendi de Sierra Bermeja, a Màlaga, que finalment avui s’ha donat per controlat es tracta d’un dels incendis considerats de "sisena generació", que es caracteritzen per modificar la meteorologia del voltant i pel seu comportament erràtic, el que planteja màxima dificultat a l’hora de combatre’ls. La massa de combustible és tan gran que el foc modifica les condicions meteorològiques, crea remolins, tempestes, canvia de rumb, accelera... Són focs que superen la capacitat d’extinció de les brigades forestals, el límit de les quals són flames de tres metres i velocitat de propagació de 2 km/h.

L’aire càlid comença a pujar de manera molt intensa, com una xemeneia, i succiona tot l’aire que és a totes les zones de l’incendi, la qual cosa torna a generar més calor. En el moment en què arriba a les capes més altes de l’atmosfera, aquest fum de l’incendi de color negre comença a condensar la humitat que té al voltant, i es comença a veure un núvol una mica més blanc, que a és un núvol en si mateix. Aquests núvols, anomenats pirocúmuls, poden provocar tempestes de foc, el que de vegades obliga a retirar els equips d’extinció per mantenir-los sans i estalvis. A més, aquest material que cau provoca sovint focus secundaris.

Les causes principals d’aquest tipus d’incendis són el canvi climàtic (augment de la temperatura i descens de la humitat) i l’abandó de les zones rurals, ja que això provoca que hi hagi més vegetació i menys tallafocs.

Els incendis de primera generació són els que es produeixen en els anys 50-60 amb l’èxode rural a les ciutats i la desaparició de les terres de cultiu que servien de tallafocs. Els de segona generació tenen lloc en els anys 70 i 80, segons es va acumulant combustible als camps de cultiu abandonats, la qual cosa provoca que els focs siguin més ràpids i cremin entre 5.000 i 10.000 hectàrees.

Amb l’acumulació als camps de més fusta i restes vegetals, els incendis van guanyant terreny també en altura, donant lloc als incendis de tercera generació als anys 90. Els de quarta generació sorgeixen a partir dels anys 2000 i es refereixen a aquells sinistres que afecten zones habitades molt a prop d’espais naturals, com a conseqüència de l’expansió urbanística i de l’augment de la superfície forestal. Els de cinquena generació són com els anteriors, però simultanis, afectant diferents punts alhora.