Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Els olímpics de Lleida

  • Lorena Metaute
Actualitzada 04/10/2016 a les 12:46
Els olímpics de Lérida

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Els olímpics de Lérida

Segre
Sabem el resultat de les competicions dels olímpics lleidatans: el Saúl Craviotto, la Maialen Chourraut, l’AbdelazizMerzougui i l’AlbertHermoso, però... com van viure la part no esportiva de les olimpíades de Rio? Els ho preguntem a ells i al doctor Saló, metge de Lleida que acompanyava la federació de Rugbi.

La Lleida olímpica és la que han construït a Rio de Janeiro els piraigüistes Saúl Craviotto i Maialen Chourraut, que sumen tres medalles: una d’or cadascun, en K2 i eslàlom, respectivament, més la de bronze de K1 del Saúl. L’estela lleidatana a Rio també és cosa del genet Albert Hermoso i el seu cavall Hito; l’atleta Abdelaziz Merzougui i el metge de la selecció espanyola de Rugbi, el doctor de l’Arnau de Vilanova José Carlos Saló.
Els mitjans de comunicació van donar tots els detalls sobre la part esportiva i de competició a les olimpíades de Rio dels nostres atletes amb titulars com “La noia d’or” o “Saúl Craviotto, un exemple d’or”. Però, com era el seu dia a dia a la vila olímpica? Què els va agradar més i menys? Van viure amb temor l’amenaça del virus del Zika? Totes aquestes preguntes que ens ajuden a visualitzar aquests esportistes d’elit de casa nostra en un ambient olímpic ens les han respost com qui ho fa a un amic que el truca per saber com li ha anat i com està. Amb aquesta proximitat i senzillesa dels grans, ens han atès i enviat fotos que havien compartit via whatsapp amb els seus i, alguna, potser a través de les seves xarxes socials.

El trànsit de rio, el gran temor

Tot i que els mesos abans de l’inici dels jocs olímpics el virus del Zika es va convertir en la primera amenaça per la participació dels esportistes a Rio, els olímpics lleidatans no han patit pas pels mosquits, transmissors de la malaltia. Ni el Zika ni la inseguretat, un altre dels debats previs a la celebració dels jocs. El principal problema i temor dels que han participat de les olimpíades va ser el caos del trànsit a la ciutat. “El pitjor dels jocs va ser la mort de l’entrenador de piragüisme de l’equip alemany. Van sortir a sopar fora de la vila per celebrar els bons resultats de la competició del dia. Van agafar taxis per desplaçar-se i el que el portava a ell va tenir un accident”, explica Xabier Etxaniz, entrenador i parella de la piragüista Maialen Chourraut, que han viscut els jocs de diferent manera a la resta. Un dels aspectes que destacaven tots els comentaristes i redactors parlant del triomf de la Maialen era el fet que entre la seva medalla de plata a Londres 2012 i l’or de Rio havia estat mare. Per a ella és un orgull poder dir que és “mare piragüista” i que no ha d’escollir entre una passió i l’altra, que pot ser tot el que la defineix. En la línia de no renunciar a cap de les parts, el Xabier i la Maialen van llogar un pis a cinc minuts de la vila olímpica, on l’Ane, de tres anys, s’hi estava amb la seva cuidadora, la Raquel, ja que està prohibida la presència de nens a la vila. La foto posttriomf en la qual la Maialen surt de l’aigua i s’atansa a l’Ane, que li assenyala la primera posició amb el dit índex aixecat va donar la volta al món. “Després de l’or, la Maialen va atendre els mitjans de comunicació i va voler celebrar-ho amb l’Ane amb tranquil·litat. Estant amb ella i prou. Quan van anar a dormir, l’Ane li va preguntar: «Mami, però ha sigut un 1 o no? Perquè al pòdium no hi havia números...» I crec que aquesta va ser la millor celebració per a ella”, diu el Xabier, orgullós. El Xabier i la Maialen ja havien anat a Rio en tres ocasions prèvies als jocs per tal de conèixer el riu en el qual havia de competir la piragüista basca establerta a la Seu d’Urgell. Van aprofitar els viatges anteriors per fer turisme i aquest cop, a les olimpíades, van anar a competir. Un cop a Espanya, després de passar uns dies en família, la Maialen, el Xabier i l’Ane van tornar a casa seva, a la Seu, on el passat dilluns 12 de setembre, la seva filla va començar l’escola.

“No n’hi havia per tant. No vaig veure ni un mosquit i no vaig viure cap tipus de situació en la qual no em sentís segur”, diu el Saúl a la presentadora de Lleida TV Mariví Chacón en una entrevista que li va fer amb el cap d’esports del diari SEGRE José Carlos Monge just el dia en què Lleida li feia un homenatge al tornar de Rio. El temor al Zika i a la inseguretat va fer que prengués la decisió de demanar a la seva família que, per primer cop en tota la seva carrera d’esportista, no l’acompanyés a les olimpíades. “Això em va fer estar més pendent del mòbil del que és habitual, ja que era la manera de sentir-los més a prop. Però va ser una decisió encertada perquè jo hauria estat preocupat per si els passava alguna cosa i això hauria afectat la competició”, explica. El Saúl se’n recorda d’aquella trucada post or en la qual la seva mare el felicita sense límit i el seu pare li pregunta què li ha passat a la sortida que no ha acabat d’anar bé. La recorda amb un somriure d’orella a orella. “Mon pare (piragüista encara en competició) ho mira des del punt de vista de pare, però també com a esportista i expert en la matèria. Les seves crítiques sempre són constructives.” La celebració del Saúl, després dels homenatges a Lleida, de la ciutat i al centre que porta el seu nom a la Mitjana, ha estat passar uns dies desconnectat del món i hiperconnectat amb la seva família. De vacances per fer un reset i tornar a entrenar amb la força de “la bèstia” que ha demostrat ser en aquests jocs, tal i com l’han batejat en alguns mitjans de comunicació esportius.

Experiència agredolça

L’Albert Hermoso cuida i cria cavalls a Os de Balaguer. És un genet campió, reconegut internacionalment. Però sobretot és un amant dels cavalls. “Jo sóc feliç mentre pugui viure entre ells”, ens diu per concloure la resposta a la pregunta de què ha canviat després de la seva participació a les olimpíades. Es considera més empresari que esportista i per sobre de tot, un company dels equins. El seu pas per les olimpíades ha estat agredolç. “A nivell competitiu, ho hauria pogut fer molt millor. Però he après molt i tinc un bon record del feedback de la gent. He tornat amb més ganes de treballar encara”. En la seva veu ressona la decepció i la resignació que l’han acompanyat en la seva experiència olímpica. L’Hito, el seu company equí d’equip, va haver de viure una sèrie de vicissituds des que va sortir d’Espanya fins que en va tornar, que van afectar la seva salut i, de retruc, el seu estat físic i competitiu. L’Albert, que sent en la seva pell el patiment dels seus cavalls, no podia seguir els consells dels qui li deien “ja que estàs aquí (a les olimpíades) gaudeix de l’experiència”. La va patir. L’Hito va fer el viatge en avió sense l’Albert, que l’esperava a l’aeroport de Rio el dia 30 de juliol. “Va tenir un mal vol que va fer que li pugés la temperatura. Així que el vaig haver de deixar descansar, no vam entrenar de seguida. Quan vam poder començar, al tercer dia de treball, es va desferrar. Amb la pota del darrere es va xafar la davantera i es va arrencar la ferradura”, ens explica i tot just comença amb l’enumeració d’episodis desafortunats de les seves olimpíades. L’Albert era dels primers a competir. Al dia següent de la inauguració s’havia de despertar a les cinc del matí per anar a la prova de doma. “Jo no volia anar a la inauguració, hauria preferit descansar i preparar-me per competir, però no va ser possible absentar-me. Així que no la vaig gaudir com altres”, diu mentre recorda que per recórrer 100 metres capitanejats per Rafa Nadal van estar dos hores. Explica amb patiment que l’Hito va estar a punt de no superar les proves veterinàries per competir, ja que tenia molt dolor al desferrar-se, fins i tot li va sortir una granellada a la pell, mostra dels nervis amb què vivia l’experiència. Així, el cavall, de raça angloàrab, es va presentar a la doma com va poder. “A mitja prova, se li va passar la llengua per sobre del ferro que li posem a la boca del cavall per poder-los conduir. Això significa que et quedes sense volant, no el pots dominar. Mai li havia passat a l’Hito”, lamenta l’Albert. “Turisme?”, contesta quan li demanem com ha vist Rio o què va visitar al Brasil. “Quan va acabar tot, vaig agafar una nit d’hotel a prop de la vila olímpica i em vaig passar tot un dia i tota la nit amb febre i vomitant. Així va ser com el meu cos va treure tots els nervis i angoixa del que vivíem l’Hito i jo.” Tot i l’experiència, no va pensar a abandonar, encara que era conscient que no podria aconseguir els resultats que hauria pogut treure en una situació normal.

I de sobte... rafa nadal

“És com un somni. Tot allò que has vist sempre a la televisió, des del sofà ho vius, i de sobte estàs allí, sent un actor més en unes olimpíades”, ens explica el doctor Saló, metge responsable de la selecció espanyola de rugbi. “L’ambient a la vila olímpica semblava una mica el que un viu fent el camí de Sant Jaume. Tots els espanyols ens tractàvem com si fóssim una família, d’igual a igual. Era molt maco”, recorda i afegeix: “Vivies situacions impensables en un altre context. Per exemple, un dia pujava a l’ascensor i quan s’estava tancant la porta, algú va posar la mà perquè es tornés a obrir i... era Rafa Nadal. Vam estar parlant un quart d’hora. És un noi molt proper, tal com diuen, tot i ser un dels millors esportistes del món, conserva la proximitat i aquest aire familiar que permet admirar-lo encara més. L’ascensor”, continua, “era un lloc de trobada i sorpreses. Un altre dia vaig coincidir amb Sergio García, però de bones a primeres no el vaig ubicar. Em sonava però no sabia de què. Fins i tot vaig confondre’l amb un visitador mèdic [riu] però ell em va aclarir que era el golfista espanyol”. El doctor Saló recorda que el dia a dia durant els dies de competició eren frenètics. “Solament em donava temps a reposar els medicaments, els guants i el que calia a la maleta farmaciola per acompanyar els equips masculins i femenins, de res més”, diu. Sortien de la vila a les 8.30 hores per tornar passades les 21.30 hores, un cop hagués passat el control antidòping diari al qual sotmetien els jugadors abans de poder retirar-se a descansar a la vila. “Jo no he anat a més olimpíades, però et puc dir que en aquestes, el menjar deixava molt que desitjar. Cada dia hi havia el mateix per dinar i sopar, sense excepció. I les distàncies entre la vila i la zona de competició eren molt grans. Fèiem una mitjana de dos hores de viatge al dia... Esgotador”. En general, considera que l’organització va justejar. “Els banys s’embussaven sovint, el servei de neteja era d’aprovat i prou i hi havia pocs ascensors per a tots els que érem... però amb tot, ha estat una experiència inoblidable. De fet, l’estic vivint millor ara, a la tornada que abans de marxar o durant”, confessa. “Abans de marxar vaig haver d’introduir tots els medicaments que m’emportava d’Espanya en una web. Vaig estar tot un dia sencer fent-ho: quin medicament i quantitat. La revisió de protocols sanitaris i de vacunes també va fer que els preparatius fossin estressants. Estant allí, com que estàs en competició, no tens temps a gaudir amb els cinc sentits. És ara que he tornat que hi penso i ho revisc i ho gaudeixo”, finalitza el doctor Saló. Quan fem aquest reportatge, l’altleta de 3.000 Abdelaziz Merzougui ja ha viatjat al Sàhara a passar la resta de l’estiu en família i això ens dificulta poder posar-nos en contacte amb ell amb certa fluïdesa, tot i els seus esforços. Així que revisem les seves xarxes socials per comprovar que ho va viure amb il·lusió i no va perdre ocasió per fer-se molts selfies.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre