Por al fracàs

Fem un exercici d’imaginació. Som al 1976, i un jove apassionat ens acaba de convèncer de participar en una empresa nova per fabricar i vendre ordinadors. De moment, al garatge de casa dels pares. Allà que ens hi posem, amb el jove apassionat i un altre que és una mena de geni de l’electrònica. La cosa és que l’esbojarrat, al cap de 10 dies demana un crèdit per atendre una comanda. No ha dit res, simplement ha tirat pel dret. La comanda ve d’una empresa que ha tingut més d’un impagat. I allà us trobeu vosaltres, amb 42 anys, una casa i un cotxe, amb dos esgarramantes com a socis. I penseu que, si se serveix la comanda i hi ha un impagat, el banc us anirà a trobar a vosaltres, que sou els únics que teniu alguna cosa. Els altres només tenen grans idees i forats a les butxaques. Total, que sí, que la vida és bella, però que ja no teniu el cos per a aventures, i que, si de cas, aprofitant que el crèdit ja està concedit, podeu vendre la participació de l’empresa, per dir alguna cosa a allò que han muntat al garatge. 800 $ no és una fortuna, però tampoc no heu perdut gaire res, ni tan sols el temps. Ben mirat, només fa 12 dies que vau registrar l’empresa. Amb els 800 $ al banc, ja fareu vosaltres alguna coseta més arreglada, i tal dia farà un any. Muntareu una botiga de filatèlica, que els segells són segurs i la clientela més assentada. Segurament, més d’un s’ha sentit identificat amb Robert Wayne, la persona real que l’abril de 1976 va prendre la decisió d’abandonar una empresa incipient per la por al risc. Els esgarramantes eren els altres dos fundadors d’Apple, i, concretament, l’esbojarrat, l’Steve Jobs. Hem de ser conscients que tots som Wayne, i que Jobs és un espècimen estrany. De fet, ens han educat per ser Wayne. I quan treballem, si en algun moment ens equivoquem, ens penalitzen, per això tornem a ser Wayne, qui, per cert, va fracassar amb la botiga de filatèlica. Sabem que el valor de les accions de Wayne, actualitzades, l’haguessin convertit en el tercer home més ric del món. No obstant això, mai no sabrem què hagués estat d’Apple si aquells dies no li hagués agafat un atac de pànic. Cada persona és única i diferent. Tanmateix, els grups socials –l’escola, l’empresa, la colla d’amics– ens ocupem de fer-nos iguals. De fer-nos de la mitja, de no destacar, ni cap amunt ni cap avall. Ens passem la vida mirant de passar desapercebuts. I, quan hem aconseguit ser invisibles, la veritat, ja no recordem com es fa per fer-ho diferent. La innovació és, per sobre de tot, sortir de la mitja. I la cultura de la innovació requereix, sobretot, que els entorns no penalitzin el fracàs.