Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

El nen pigall que va aprendre a tocar el violí

  • Jaume Barrull
Actualitzada 20/10/2016 a les 18:31
Tenia set o vuit anys quan va demanar permís als seus pares per rodar món acompanyant un cec que tocava el violí. Antonio Ríos era de Bellver de Cinca i al cap del temps va tornar a casa amb una passió que esdevindria el motor de la seua vida: la música. Va fundar una orquestra i amb ella va viatjar més de setanta anys per les festes de mitja Península.
El nen pigall que va aprendre a tocar el violí

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© En femení. Totes les orquestres Ríos estaven formades per homes, encara que en alguna època tenien una vocal femenina. Foto dels anys vint

Arxiu família Ríos
El nen pigall que va aprendre a tocar el violí

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Anglicismes. Des de ben aviat que Ríos va adoptar referents anglosaxons com a símbol de glamur i modernitat.

Arxiu família Ríos
El nen pigall que va aprendre a tocar el violí

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Improvisacions. L'Orquesta Ríos, en una actuació poc convencional a principis de segle XX en un poble desconegut

Arxiu família Ríos
El nen pigall que va aprendre a tocar el violí

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Fons d'armari. Amb cada canvi de nom, hi anava associat un look diferent.

Arxiu família Ríos
El nen pigall que va aprendre a tocar el violí

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Fons d'armari. Amb cada canvi de nom, hi anava associat un look diferent.

Arxiu família Ríos
Una de les fotos que el pianista de Bellver de Cinca José Luis Ríos posa sobre la taula connecta directament amb El viaje a ninguna parte de Fernando Fernan Gómez. És una instantània petita en blanc i negre, rebregada pel temps, mal enfocada i molt evocadora: quatre homes drets i abrigats en una plaça polsosa i desolada de poble a mitjans dels anys cinquanta; fa fred, esperen l’autobús que els ha de dur al destí de la propera actuació.

En els temps grisos d’un segle convuls, Antonio Ríos va capitanejar una orquestra que va amenitzar vetllades a banda i banda del Pirineu, que va tocar en tota mena d’escenaris amb un sol objectiu: fer passar una bona estona a la gent. Fill únic d’una família camperola de Bellver, Antonio va néixer el 1901 i va quedar pres de la música el dia que un cec passavolant feia sonar el seu violí pels carrers del poble. El calendari encara no havia arribat ni al 1910 i, “en aquella època, a casa no hi havia ni ràdio ni aparells reproductors de música de cap mena, així que escoltar- ne era un plaer molt ocasional”, explica José Luis. Ell és nét d’aquell xiquet que, amb set o vuit anys, va aconseguir que els seus pares el deixessin marxar amb el vell violinista a canvi que aquest se’n fes càrrec i li ensenyés a tocar-lo. 

Després de voltar per mitja Península fent de buscavides i pigall, “els seus coneixements musicals es van estancar perquè la major part del temps era el mateix cec qui tocava el violí i ell, juntament amb un altre xiquet que també l’acompanyava, es dedicava a vendre estampetes o postals. El meu avi sempre explicava que un dia, pels carrers de Pamplona, un senyor el va poder escoltar, va elogiar el seu estil i va aconsellar-li que si volia millorar hauria d’estudiar en una escola. Aquest personatge deia que era el violinista i compositor navarrès Pablo Sarasate, però això és impossible de comprovar”, reconeix José Luis. En tot cas, va deixar la vida nòmada a la vora del cec i se’n va anar a casa d’uns parents de Barcelona amb la idea que a ciutat seria més fàcil aprendre música. Treballava per a un home que venia instruments i, quan estava a punt d’entrar al conservatori del Liceu per estudiar, “va haver de tornar al poble, a Bellver, ja que era fill únic i a casa el necessitaven i trobaven a faltar”, explica el nét. 

Però la música ja corria per les seues venes i amb tretze anys havia vist més món que la majoria d’homes del seu poble. Àvid de nous acords, va arribar-se al poble veí d’Ontinyena, on hi havia José Guioni Lebbeti, anomenat el italiano, perquè deien que ensenyava música. Aquest va acceptar-lo com a alumne i per anar a classe el jove Antonio havia de fer a peu els 15 quilòmetres que separen ambdós pobles. Fou ell, Guioni Lebbeti, qui va ensenyar-li a llegir partitures i qui va adobar-li el terreny per crear la seua primera formació. El 1916, quan era només un adolescent, va agafar el relleu del mestre al capdavant de la banda que tenia amb els deixebles, anomenada Los Italianos, i la va refundar i batejar amb el nom d’Orquesta Ríos. Era un home d’acció, disposat a provar sort i a no quedar-se amb la sensació que la vida se li escapava de les mans i els somnis es perdien en excuses de mal pagador. Cap de les formacions que va muntar mai no va donar ingressos estables, i durant les èpoques que no podia guanyar- se la vida als escenaris ho feia a la barberia. Va treballar al camp i a la construcció, però l’ofici alternatiu a la música més estable era amb una navalla i unes tisores. La vida bohèmia de les festes majors no va privar-lo de fundar una família i de transmetre, tant als dos fills com a la darrera nena, la passió per la música. “Tant el meu pare com el meu tiet van continuar amb l’orquestra, però a la meua tieta María Luisa mai no la van deixar tocar fora del poble”, explica José Luis. “Era bona amb el saxo perquè ja de petita van ensenyar-l’hi, però només la deixaven pujar a l’escenari de Bellver. Eren altres temps”. 

Els referents d’Antonio en aquells anys vint i trenta eren músics com Xavier Cugat o Glenn Miller, homes amb banda pròpia que marcaven el ritme de les modes a les pistes de ball. Des de Bellver de Cinca, en una època de comunicacions precàries, Antonio no va resignar-se a fer una banda qualsevol i evoluciona, canvia, es modernitza i adapta el so de l’orquestra a les melodies pròpies de cada època. “Als anys vint tocaven pasdobles i tangos, però després van evolucionar amb el repertori de ball de cada època fins que als anys setanta i vuitanta tocaven el pop rock més popular”, explica José Luis. Ell, com els seus cosins, va ser la tercera generació de músics que van passar per una de les diverses orquestres Ríos de Bellver. Tres generacions i desenes de músics de la comarca del Baix Cinca, de Lleida, d’Osca o Saragossa que durant setanta-cinc anys van fer ballar parelles des de Navarra fins a la Costa Blava francesa.
La realitat era millor que la ficció
El fals trompetista 

TrompetaA les fotos promocionals de les diferents orquestres formades per la família Ríos al llarg de gairebé vuitanta anys d’història, generalment hi sortien els components habituals de la banda. Mentre va ser viu, el líder sempre va ser Antonio, un home incombustible que va actuar fins al final dels seus dies. Però una vegada es va jubilar oficialment ja no podia participar de l’espectacle per raons legals, així que no sortia als cartells ni postals promocionals del grup. A la foto, de finals dels anys seixanta, per completar la banda van utilitzar de model un dels cambrers habituals de la discoteca Florida de Fraga. És el situat a l’extrem dret de la imatge, i mai no va tocar amb cap de les orquestres. Aquestes, al llarg del segle XX, van canviar de nom i es van anar adaptant als temps i les modes propis de cada època sense complexos. Estar al dia, aquest era el caràcter que definia els Ríos.
Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre