Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

"Els nazis van pressionar Franco per vigilar el Pirineu"

  • Jaume Barrull
Actualitzada 25/11/2016 a les 12:23
A mitjans dels anys noranta, l’historiador de la Pobla de Segur Josep Calvet va demanar permís per consultar els arxius de Sort. Hi buscava informació sobre els maquis, era el tema de la seua tesi doctoral. El que no s’esperava era trobar, als registres dels anys quaranta, el pas per la presó i els hostals de la capital pallaresa de centenars de persones estrangeres: des de famílies amb cognoms jueus fins a homes solters amb noms inequívocament anglesos o francesos. Aleshores va reorientar radicalment el seu objectiu, volia saber qui era tota aquella gent que en plena postguerra civil passaven pels Pirineus.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© "Els nazis van pressionar Franco per vigilar el Pirineu"

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© "Els nazis van pressionar Franco per vigilar el Pirineu"

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© "Els nazis van pressionar Franco per vigilar el Pirineu"

Des del passat 7 de setembre i fins al proper 26 d’octubre es podrà veure a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’exposició “Fugint de l’Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona GuerraMundial”, en la qual l’historiador Josep Calvet recull deucasos “de gent jueva que varen patir sorts ben diferents en el seu intent de fugida dels nazispels Pirineus catalans: des dels que van aconseguir-ho i van prosperar a Llatinoamèrica fins als qui van acabar morint a Auschwitz perquè no van poder passar la frontera”. Calvet, que parla amb una mescla de timidesa i convicció, fa més de vint anys que estudia el tema i està considerat un dels principalsexperts en els Pirineus com a pas d’exili. No en va, la seua tesi, probablement la primera que va fer-se al nostre país sobre aquesta qüestió, va titular-se Les muntanyes de la llibertat. Hi va descobrir que “una vegada aquí s’havia acabat laGuerraCivil elpas de gent que fugia va canviar la direcció era de nord a sud i el protagonitzaven perfils molt diferents”.

Quina és la primera reacció quan, buscant maquis als arxius de Sort, troba el rastre del pas de milers d’estrangers durant la Segona Guerra Mundial pel Pallars?
L’ajuntament em va proposar fer un treball de recerca entre la gent gran del poble, però pràcticament no vam trobar ningú que recordés res. Només la gent de l’hostal Pessets va avenir-se a parlar-ne, l’àvia de l’actual propietari va explicar-me que el seu pare atenia aquesta gent i que cada cert temps baixava a Barcelona a cobrar les factures als consulats corresponents. La resta, curiosament, no recorden res.

Encara hi ha por?
No ho sé, però la veritat és que hi havia gent que més aviat semblava que no volia recordar.

Com ara?
Persones vinculades als poders fàctics locals de l’època o el mateix metge, el qual està documentat que havia atès gent per fractures o congelacions i davant aquesta evidència continuava negant els fets. O d’altres que segons els registres de la Guàrdia Civil havien sopat amb un grup de militars alemanys i continuava dient que no se’n recordava.

Estem parlant d’una època molt convulsa, Espanya immersa en una crua postguerra i Europa convertida en un camp de batalla.
La política de la dictadura espanyola va ser variable i, a vegades, contradictòria des del 39 fins al final de la Segona Guerra Mundial. Amb els aviadors nord-americans, per exemple, mai no va tenir cap problema, els van deixar passar tots per tornar al seu país o a Anglaterra. S’estaven als hostals i tenien un tracte preferent. S’allotjaven uns dies al Pessets de Sort o al Palace de Lleida i, després, el consulat en pagava les factures sense problemes amb les autoritats.

Formava part de la seua suposada neutralitat en el conflicte, però amb els jueus no sempre va fer la vista grossa.
Amb els jueus era diferent, tot i que la seua posició varia segons el moment. Hi hagué una primera etapa entre el 39 i el 40 durant la qual se’ls deixava passar perquè els consulats espanyols, sobretot a França, els havien expedit un visat per creuar Espanya per fugir, sobretot, a Llatinoamèrica o als Estats Units. Amb els papers en regla passaven sense problema cap a ciutats portuàries per agafar vaixells.

Passaven per la frontera amb normalitat.
Sí, només havien de tenir visats d’entrada i sortida. A partir del 1940, però, els alemanys van pressionar Franco perquè consideraven que Espanya era un colador, que a través dels Pirineus fugien massa jueus. Gràcies a l’aleshores ministre d’Afers Exteriors, Serrano Suñer, cunyat del mateix Caudillo i molt proper als nazis, van aconseguir que el règim deixés d’emetre visats i els tanqués la frontera.

És aleshores quan la gent comença a passar per les muntanyes?
Es comencen a organitzar les primeres xarxes. Franco fins i tot arriba a un acord amb la França de Vichy per retornar els jueus que atrapessin, encara que duguessin un visat. La política aquesta, però, no es va executar d’una manera estricta i depenia molt del dia, del lloc i del guàrdia civil que els atrapés.

S’ha centrat, sobretot, en les muntanyes com a pas. De tots els Pirineus, entre Irun i Portbou, el català esdevé el més actiu?
Sí, sobretot per la importància que tenen les ciutats de Tolosa de Llenguadoc i Perpinyà en l’organització de la comunitat espanyola a l’exili o la resistència francesa. Són ciutats més grans i es converteixen en punts de reunió des dels quals organitzar els grups per passar a Espanya.

En un moment determinat els nazis arriben fins a la frontera, però també van perdent pistonada a nivell global, què passa aleshores?
Es dóna una situació paradoxal. Serrano Suñer és substituït i Franco comença a millorar les relacions amb els aliats i torna a una política més permissiva amb el pas de jueus. Però a la banda francesa la vigilància s’intensificà perquè els alemanys van decidir controlar ells directament els colls de muntanya. Fins aleshores els gendarmes francesos s’estaven als passos duaners, però rarament s’enfilaven per les muntanyes. Espanya mira a una altra banda, però els alemanys patrullen els passos de muntanya amb gossos que segueixen els rastres, esquiadors, línies telefòniques per parlar amb els comandaments de la vall..., així que s’han d’organitzar xarxes més complexes de passadors per evitar aquests controls. Creuar el Pirineu es complica i augmenten els accidents, les congelacions i els morts. Passaven per llocs que ara ens semblarien impossibles i en unes condicions molt precàries.
“Malauradament, no m’han deixat investigar ni a l’arxiu de l’exèrcit ni al del bisbat d’Urgell”
És en aquest moment que apareix la llegenda de gent que s’enriqueix traint persones desesperades?
Quan la situació a la banda francesa es complica, el pas es converteix en un negoci que atreu tot tipus de persones i apareixen noves xarxes al marge de les creades inicialment pels serveis secrets britànics o nord-americans, entre altres. Algunes estan formades per gent compromesa políticament contra el franquisme, però després s’hi sumen gent del contraban o de mala vida i s’atomitza fins al punt que moltes no són de fiar o directament s’organitzen per robar als fugitius. Hi ha casos documentats de passadors que robaven perquè les víctimes ho van denunciar, el que no hi ha constància documental és de morts.

Andorra seria l’epicentre d’aquesta rumorologia macabra?
Al llarg de tots els Pirineus hi ha aquests rumors i és cert que Andorra és la zona en la qual es focalitzen més llegendes d’aquesta naturalesa. L’any 76 la revista Reporter va fer un article esperpèntic en el qual parlava de la mort de jueus que fugien en mans d’andorrans i això va ajudar a escampar aquestes històries. Però ara com ara no hi ha testimonis ni documents per contrastar res perquè encara falten arxius per consultar. Malauradament, no m’han deixat investigar ni a l’arxiu de l’exèrcit ni al del bisbat d’Urgell, a la Seu.

I creu que hi trobaria res?
Probablement no, però el fet que no permetin accedir-hi alimenta la llegenda perquè no sabem del cert què hi ha.

A la banda francesa dels Pirineus s’ha treballat la memòria històrica d’una manera més franca?
Els francesos han reivindicat la memòria i els israelians han condecorat més de cinc mil persones amb el títol de just entre les nacions entre els que van fer ajudar els jueus. En aquesta banda de la frontera no n’hi ha cap perquè tothom ha callat i ningú ha reivindicat el seu paper en aquesta història. Les condecoracions són una anècdota, però és simptomàtica d’una realitat que encara perdura. Hi ha molta gent de muntanya que hi estava implicada, que va col·laborar amb els serveis secrets, que va jugar un paper clau i no va dir mai més res. A Catalunya s’ha perdut la memòria per la por.

La comunitat jueva és qui més ha treballat per recordar aquest episodi de la història, però vostè té documentat el pas de gent molt diferent, des de soldats fins a diplomàtics.
A banda de pilots aliats, que fugien a través de les xarxes organitzades els seus països i mai no passaven per les presons sinó que s’allotjaven en hotels i pensions, també passaven molts joves francesos en edat militar que responien a la crida de De Gaulle des d’Algèria per alliberar França. El seu objectiu era arribar a Màlaga per creuar cap a l’Àfrica en vaixell. Si es quedaven al seu país eren enviats a Alemanya per treballar a la indústria militar, així que molts preferien creuar la frontera. Si Franco els interceptava els considerava presoners de guerra i passaven a disposició de l’exèrcit. Aleshores els traslladen al camp de concentració de Miranda de Ebro. Alguns s’hi estaven uns mesos i d’altres s’hi van passar anys. No hi havia una política gaire estricta i també s’ha de dir que els vaixells que agafaven aquests xicots per anar a Algèria tornaven a Espanya carregats amb cafè, cereals i matèries primeres en general. Això més aviat servia per fer la vista grossa. Malgrat tot, el fet que Franco tendís a dur aquests joves als camps de concentració va generar un conflicte
diplomàtic amb els aliats. Un altre col·lectiu, encara que molt minoritari, són polítics belgues, holandesos o polonesos que fugen amb la idea de passar a Anglaterra.

La guerra la guanyen els aliats i els russos. En quin moment s’inverteixen les tornes?
A partir de l’agost del 44 els francesos tornen a controlar la frontera i són els nazis els que comencen a passar pels mateixos camins que ells havien controlat per demanar asil a Espanya o fugir a Sud-amèrica. Els comandaments acostumaven a ser ben tractats, però als soldats rasos els passa el mateix que als francesos: els porten a Miranda de Ebro perquè són militars.

I encara hi quedaven francesos?
Sí, i han de dividir el camp en dues meitats perquè no es barallin. Els alemanys finalment són repatriats en acabar la guerra.

De fet, en pocs anys comença l’aventura dels maquis en aquells mateixos paisatges.
Les muntanyes esdevenen l’únic personatge amb un paper important en totes les històries.
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre