Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Jesús Agelet: “M'estic reconciliant amb el teatre, durant molts anys no hi anava perquè m'avorria”

  • jaume barrull castellví
Actualitzada 18/01/2017 a les 15:48
Jesús Agelet: “M’estic reconciliant amb el teatre, durant molts anys no hi anava perquè m’avorria”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Jesús Agelet: “M'estic reconciliant amb el teatre, durant molts anys no hi anava perquè m'avorria”

La virtut de Jesús Agelet no és haver treballat tota la vida a la mateixa empresa, ja que és d’una generació, potser la darrera, que ho ha viscut amb una certa normalitat. El més fascinant de la seua història és que ha cotitzat tots aquests anys com a actor. “Els Joglars vam ser la primera companyia d’Espanya a cobrar un sou fix cada mes, tant si estàvem fent gira pels escenaris de tot Espanya com creant un espectacle nou a la Cúpula de Rupit; d’alguna manera ens sentíem l’aristocràcia de la professió perquè sempre ens vam fer respectar; en això l’Albert [Boadella] tenia les idees molt clares i creia que s’havia de tractar els actors amb dignitat”. Quan, després de quaranta anys, l’alma mater de la companyia va renunciar a la direcció en favor de Ramon Fontserè, Agelet va veure que també era el moment de plegar perquè “ja tenia més de seixanta anys i tampoc era capaç d’entendre els Joglars sense Boadella”.

Va plegar amb la idea de buscar feina a una altra banda?
No, l’Albert em va proposar fer El Pimiento Verdi als Teatros del Canal i vam estar gairebé un parell d’any més treballant plegats. Després vaig tornar a Balaguer i he fet coses puntuals com un parell d’episodis a La Riera de TV3 o col·laborar amb l’Agropecuària, la companyia de l’Emili Baldellou. Sempre pot fer falta algun actor gran que encarni un personatge molt vell i que m’animi a tornar si m’ho demanen, però no és la idea. Si estigués a Barcelona llepant culs, deixant-me veure i saludant a tothom suposo aniria sortint més feina, però no tinc ganes d’anar darrere la gent i aquí Lleida hi estic molt bé.

Venint dels Joglars, creu que hauria de somriure el doble per trobar feina a Barcelona?
Podria ser. Encara que probablement pesaria més venir de Lleida. Alguna vegada m’han comentat si no podia fer un accent més neutre i renunciar a la nostra manera de parlar.

No és el primer professional que confessa que a Barcelona els incomoda l’accent lleidatà.
A TV3 hi surt amb normalitat gent que parla en valencià, mallorquí i fins i tot de la Catalunya nord, però de Lleida no perquè està mal vist, els sembla una cosa lletja i els que hi treballen els conviden a fer una pronuncia més neutra.

Això a Madrid no passa.
Allà mai no em van fer cap comentari pel meu accent català, estan acostumats a escoltar moltes maneres diferents de parlar i no hi paren atenció. Parlen tots espanyol i punt.

Els Joglars ha estat una companyia que, ja des de bon començament, ha treballat molt arreu de l’estat. Es pot parlar d’un públic espanyol?
Als llocs sense influència turística, com Castella i Lleó, no entenien l’obra dels Virtuosos de Fontainebleau. Era una sàtira sobre l’incipient poder d’Europa i ells es pensaven que era contra els francesos. Però a banda d’aquesta anècdota, sempre vam evitar fer bromes que només tinguessin sentit a Catalunya, per exemple.

Parla en plural, quin paper jugava Albert Boadella als Joglars?
N’era el director i tenia l’última paraula. Et feia partícip dels processos creatius, t’escoltava i valorava les opinions de tothom. Aleshores decidia si allò que proposaves funcionava o no. No et transmetia un sentiment d’autor absolut ni ho vivíem com una mera direcció sense dret a rèplica. Era una creació col·lectiva, però dirigida.

Era una companyia originalment fundada per diverses persones, encara que ben aviat va ser ell qui va passar al capdavant.
Legalment és una cooperativa, però suposo que era per mantenir les aparences. Quan entraves als Joglars de seguida t’adonaves que era la companyia d’Albert Boadella i al final es feia el que ell deia.

Un dels valors de l’art és la seua capacitat de provocar. Boadella, sobretot els darrers anys, ha estat més polèmic fora que dalt dels escenaris. Això va perjudicar la companyia?
Sí, sobretot els últims anys vaig notar que algunes coses pesaven més que d’altres i lentament vam anar perdent públic, sobretot a Catalunya. Fa trenta anys certes polèmiques potser acabaven generant més públic, alguns per simpatia i d’altres per curiositat. Amb Teledeum, per exemple, l’any 83, molta gent es pensava que ens posàvem amb els sentiments religosos i vam viure alguns boicots que, al final, ens van ser beneficiosos. Però els darrers anys ell volia donar una volta al rínxol i posar-se amb el públic, i provocar directament els espectadors. Una posició que potser no calia. Ell feia dies que estava cansat i ja no gaudia amb la feina. Això ho va precipitar, perquè si no t’ho passes bé no té cap sentit

Encara que molts creadors defensen que l’art, per defecte, ha de provocar el públic.
Transgredir i qüestionar-ho tot.

Com és la relació amb el poder quan, d’alguna manera, hi ha una relació de dependència de les administracions públiques?
Els diners púbics s’han de gestionar molt bé i educar el públic perquè prengui consciència que això val uns diners i que s’ha de pagar. S’ha d’ajudar els creadors, però sobretot en temps de crisi s’ha de ser molt curós perquè són diners detots. Nosaltres, des dels Joglars, sempre vam defensar que les companyies havíem de cobrar un caixet just i digne, però que aquest sobretot havia de sortir de la venda d’entrades. Les administracions han de cuidar els teatres, fer una bona promoció i retirar tot l’IVA cultural. Posar les facilitats perquè les companyies puguin estrenar, girar i viure de l’èxit del seu treball.

Els seus espectacles, durant molt temps, eren dels més rendibles d’Espanya perquè feien, en paraules seues, “teatre popular i d’avantguarda”.
Massa vegades el teatre avançat o experimental és minoritari. Passa amb el teatre i amb totes les arts, sempre hi haurà més cues al Thyssen o el Prado que no al Macba. Però no sempre allò que atreu molta gent està bé, molt sovint és un teatre de baixa qualitat. Nosaltres vam trencar una mica aquesta dicotomia en aconseguir fer un bon teatre que, alhora, agradava a gent poc acostumada a seure en un pati de butaques.

Vostè hi va, al teatre?
La veritat és que m’hi estic reconciliant, durant molts anys no hi anava perquè m’avorria. Vaig arribar a pensar, fins i tot, que potser no m’agradava.

Què va veure la darrera vegada?
L’avar, a Balaguer.

Hi ha gent a qui fa mandra anar-hi perquè pensen que els actors com Joan Pera tendeixen a fer d’ells mateixos. Quina relació ha establert vostè amb els seus personatges?
Actuar és posar-se una màscara i quan baixes de l’escenari tornes a ser tu. Si un cas la relació ha estat a l’inrevés, si tenia algun maldecap s’acabava notant en la interpretació.

És un d’aquells romàntics que somien morir dalt d’un escenari amb les botes posades.
No se sap mai, però ara com ara la meua idea és anar trampejant fins que arribi la jubiliació, que ja no em queda gaire. Quan arribi el moment em sembla que preferiria fer-ho al llit, i si pot ser amb un bon llibre a les mans encara millor, seria una mort més dolça.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre