Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Tània Balló: “Les poetes de la Generació del 27 no han estat oblidades, sinó silenciades”

  • ANNA SÀEZ
Actualitzada 18/01/2017 a les 15:47
Tothom coneix Lorca, Dalí, Buñuel o Alberti. Costaria més trobar algú que sabés qui van ser Maruja Mallo, Concha Méndez, Josefina de la Torre o Ernestina de Champourcín. Van formar part de la Generació del 27, però la història les ha silenciat, que no oblidat, segons precisa l’autora del llibre ‘Las sinsombrero’, que sorgeix d’un documental amb el mateix títol que no para de rebre premis. Tània Balló ha desempolsat les potents biografies d’unes artistes modernes i lliures educades per ser ‘dones de’ que es van convertir en ‘dones que’: que decideixen el seu propi futur, que canvien les regles del joc.
Tània Balló: “Les poetes de la Generació del  27 no han estat oblidades, sinó silenciades”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tània Balló: “Les poetes de la Generació del 27 no han estat oblidades, sinó silenciades”

El professor de literatura recull els treballs que ha encarregat als alumnes de quart d’ESO. S’atura a la taula de cada noi que té a classe. D’elles passa de llarg. Repassa els noms, assegurant-se que no s’ha deixat ningú. “Estem tots?” Les noies es miren, incrèdules. Riuen tímidament. “Qui falta?” esperona el mestre. “Nosaltres”, diuen. Les dones. Falten elles. “Així es construeix la història”, conclou la lliçó. És una escena colpidora del documental Las sinsombrero, que treu a la llum les dones de la Generació del 27. La catalana Tània Balló, a banda de codirigir aquest film, és autora del llibre. El subtítol és tota una declaració de principis: Sin ellas, la historia no está completa. Recentment va ser a Lleida per explicar aquest projecte transmèdia als alumnes del Màrius Torres i als usuaris de la Biblioteca Pública de Lleida.

Qui eren les ‘sinsombrero’?
Les dones del que s’ha anomenat la Generació del 27. Lorca, Alberti, Dalí o Buñuel són artistes mundialment coneguts. D’elles no en sabíem pràcticament res. S’havien publicat estudis i biografies, però sempre en l’àmbit acadèmic; mai no s’havia fet res per al gran públic. I eren intents de recuperació individuals. Nosaltres hem fet notar la seva absència a la foto de la Generació del 27.

Perquè elles en formaven part...
I tenen una gran consciència generacional. Homes i dones publiquen a les mateixes revistes, es relaciones entre ells, freqüenten els mateixos locals... Hi ha pintores com Maruja Mallo, pensadores com María Zambrano, escriptores com Rosa Chacel o María Teresa León, escultores com Marga Gil-Roësset, poetes com Ernestina de Champourcín, Concha Méndez o Josefina de la Torre, que també era actriu.

I per què se les oblida?
Cada cop em costa més respondre aquesta pregunta. Jo no considero que van ser oblidades, sinó silenciades. Això és una reflexió molt personal, però crec que no és el mateix. Hem de començar a diferenciar entre l’oblit, el silenci i la invisibilització. L’oblit ve donat quan deixes de recordar una cosa, però si no hi ha memòria no podem oblidar. Així que penso que envers elles hi ha hagut una invisibilització que ha portat al desconeixement.

Els quaranta anys de franquisme no van ajudar gaire.
Per descomptat que no. Però amb els seus companys homes no passa això. El franquisme va invisibilitzar tot el que es podia relacionar amb la República, però quan als anys de transició es recupera la memòria –que en aquest cas sí que és memòria que s’ha oblidat– d’aquesta generació i es construeix un nou relat, elles no hi són. Ells tornen de l’exili com a herois d’una guerra perduda, però aquesta escenificació de la fi de la dictadura no té imatge de dona. I les mateixes figures masculines que estan retornant les ignoren. No oblidem que aquest grup d’homes venia d’una educació masclista que s’accentua amb l’exili. Van ser moments extrems d’incertesa, d’haver de deixar el país, i la majoria d’aquestes dones transgressores fan un pas enrere per protegir el seu nucli familiar.

Accepten el rol de ‘dones de’.
El seu circuït vital és molt curiós. Neixen en nuclis familiars on se’ls predestina un futur que passa per ser millor esposa i millor mare. Algunes van a la universitat, però per convertir-se en un florero ilustrado, per tenir conversa. Hi ha excepcions, com en el cas de la María Zambrano, però és curiós perquè elles, destinades a ser mujeres de es converteixen en mujeres que: que decideixen el seu propi futur, que canvien el rumb de la història, que són capaces de transformar la seua pròpia realitat, etc. I, de sobte, en exiliar-se, tornen a ser. És tràgic, perquè elles inventen el concepte de dona moderna i independent laboralment, creativament, públicament. Són absolutament conscients que aquell moment que estan vivint als anys vint i trenta passarà a la història i serà recordat. Fins i tot m’aventuro a dir que van creure fermament que passarien a la història amb noms i cognoms. Els darrers anys de l’exili, quan hi ha un moviment d’intel·lectuals espanyols que clandestinament recuperen les obres d’aquests exiliats, comencen a adonar-se que elles no compten.

Que trist!
Anna Maria Moix escriu amb divuit anys a Rosa Chacel i li diu que li vol conèixer l’obra, que sap d’ella a través de Pere Gimferrer, però que no l’ha llegit. Li escriu amb la consciència amb la qual les dones recuperem les dones. Rosa Chacel li respon des de l’exili dient que la sorprèn molt que s’interessi per ella quan dóna per fet que és una figura totalment oblidada. I això que Rosa Chacel i María Zambrano encara seran mínimament reconegudes. Existeix un cert moviment al voltant d’elles, però se’ls nega la inclusió dintre de la nòmina oficial d’autores de la Generació del 27. Ni tan sols hi tenen cabuda Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre, que figuren a l’edició de l’any 1934 de l’antologia de Gerardo Diego a partir de la qual Dámaso Alonso crea el concepte de Generació del 27 als anys cinquanta.

Per què ‘sinsombrero’?
Per una anècdota que protagonitzen Maruja Mallo, Margarita Manso, Loca i Dalí sobre l’any 25, quan els quatre coincideixen a Madrid. Un dia van decidir passejar-se per la Puerta del Sol sense barret. Aquest fet que ara sembla una mica absurd era un greuge social, perquè el barret simbolitzava la classe social a la qual pertanyies, i anar sense barret era signe d’immoralitat. Els van apedregar. Ensenyar el cap despullat era un acte de provocació.

Són biografies molt potents. Amb quina es queda?
Volia fer un llibre feliç i em va agradar que una persona a la qual respecto molt, com és Xavier Antich, el definís així. Aquestes dones no són figures nostàlgiques. No són fantasmes. Han sigut dones vitals, alegres, apassionades, que mereixen ser recordades així. Dit això, Margarita Manso va ser el repte més gran perquè no se n’havia escrit mai res. Només interessava pel fet que segons va dir Dalí era l’única dona que se n’havia anat al llit amb Lorca. I mai, com a paràbola d’aquesta construcció històrica masclista, mai ningú havia volgut gratar més enllà. També sóc fan absoluta de Maruja Mallo. El seu talent com a artista és inqüestionable, però la seva figura com a dona és tremenda. Li dóna 200 voltes a Andy Warhol!

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre