Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Clara Viñals: "A Barcelona, el meu accent resulta exòtic, em diuen que sona afrancesat"

  • ANNA SÀEZ
  • Fotos Rafa Ariño
Actualitzada 25/04/2017 a les 14:42
Amb només tretze anys, Clara Viñals ja tenia un grup amb unes companyes de l’institut. Sembla tímida, però a l’escenari va trobar el seu hàbitat. Ara és l’ànima i la veu de Renaldo & Clara. ‘Els afores’, el seu nou disc, consolida aquest projecte artístic de “pop dens”, en paraules de la compositora dels temes, que canta en un català desacomplexadament de Lleida que té més èxit i ressò a Barcelona que a casa. “No ha estat mai un problema, l’accent: els resulta exòtic i, fins i tot, m’han dit que les cançons tenen un aire afrancesat, cosa que em fa molta gràcia.”
Clara Viñals: “A Barcelona, el meu accent resulta exòtic, em diuen que sona afrancesat”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Clara Viñals: “A Barcelona, el meu accent resulta exòtic, em diuen que sona afrancesat”

SEGRE
No es deixin enganyar per l’aspecte fràgil i la veu dolça de Clara Viñals. És una dona amb caràcter i les idees molt clares. Amb tretze anys, ja tenia un grup musical amb unes companyes de l’institut. Els seus pares li van dir que estudiés, com corresponia. Però no li van tallar les ales. I va ser un encert. A l’edat de les inseguretats, es va treure de la màniga Renaldo & Clara, un projecte molt personal amb el qual acaba de publicar Els afores. La crítica se n’ha enamorat. Diuen que canta com si expliqués secrets a cau d’orella. Però ella es vol fer sentir.

Com va començar tot?
El principi de Renaldo & Clara va ser cap al 2008, quan tenia divuit anys. Tenia unes cançons compostes i em vaig posar en contacte amb Josep Ramon Jové, de Quadrant Records, per preguntar si estaria disposat a editar-les en un EP. Vaig enviar les maquetes que havia gravat jo mateixa a l’ordinador i de seguida ens va contestar que sí. Vaig tenir clar que allò era un projecte prou important per fer un grup que donés entitat a aquella essència. Tot i que era molt jove, ja havia tocat bastant. La primera vegada que vaig pujar a un escenari va ser amb tretze anys, amb un grup que tenia amb dos amigues de l’institut. Però allò era un divertimento sense cap mena de pretensió artística. Cantàvem per passar-nos-ho bé. Renaldo & Clara va nàixer de forma diferent.

Per què Renaldo & Clara? De ben segur que moltes vegades li han preguntat per Renaldo.
Sí, passa molt sovint! Es pensen que som un duet. El cas és que, quan vaig començar a tenir les cançons, vaig adonar-me que no volia fer un grup en el qual tothom decideix i tothom compon. Allò ho sentia molt meu, molt personal. I no hi volia renunciar, necessitava aquest marge de maniobra. Buscava un nom que quadrés una mica amb això i em va agradar el nom de Renaldo & Clara, que vaig treure d’una pel·lícula de Bob Dylan dels setanta. És un nom una mica trampa, en sóc conscient, però a mi m’agradava perquè tenia una mica de mi sense portar directament el meu nom.

Clara Viñals: “A Barcelona, el meu accent resulta exòtic, em diuen que sona afrancesat” Té una veu molt personal. Això la condiciona a l’hora d’escriure els temes?
No, en absolut. No hi penso gens, en com és la meua veu. Ho tinc molt interioritzat. Des de ben al principi, em vaig acostumar a escoltar-me gravada. El primer cop que graves costa identificar-te i jo, des del principi, em vaig acceptar. Si em veig en vídeo, no em suporto, però la veu... me la reconec. Algunes lletres que potser són una mica agressives amb el meu to de veu fan com un contrast que m’interessa, perquè transmets un sentiment que surt de manera molt natural. Tom Waits també té una veu molt personal.

Escriu i compon. L’ordre dels factors altera el producte?
De vegades, és primer la música i, d’altres, la lletra... L’ordre pot variar. El que no canvia és que sempre em poso en una cançó quan ja tinc la idea molt clara. No sóc de fer moltes cançons, però penso molt. Primer, és la idea i, després, la treballo. De vegades, tinc un tros de música per allà i faig que la lletra acabi quadrant, però d’altres és a l’inrevés. L’important és trobar l’equilibri entre lletra i música. Ha de ser una cançó. Un poema musicat, per a mi, no és una cançó, perquè no està compensat. Una cançó funciona quan hi ha un equilibri entre música i lletra. I això no vol dir que no hi hagi lletres boníssimes que puguin funcionar soles, però han nascut per anar amb música.

Quan va dir allò de “mama, vull ser artista”, com s’ho van prendre a casa?
Els meus pares em van animar a fer una carrera i vaig fer encantada Història de l’Art. Però sempre m’han recolzat i m’han deixat llibertat. No es posaven amb el que feia, ni amb el primer grup, quan tenia tretze anys i anava a les festes majors del voltant de Lleida. I això ho he agraït sempre. M’han respectat i m’han donat confiança. Per desgràcia, la música encara és un hobby, en el sentit que tots els del grup hem de treballar perquè no podem viure d’això. Hi dediques un munt d’hores i és una feina, però has de fer altres coses perquè sigui sostenible. És una llàstima, però és així. Tots hem de fer molts equilibris per compaginar la feina amb els compromisos discogràfics.

Coses de la crisi?
És un moment bastant complicat. Ens ha afectat molt la crisi, és cert. Però també una cosa que sembla que no tingui res a veure amb nosaltres, com és que iCat desaparegués de l’FM i es quedés només a internet. Als concerts, es notava molt. Les cançons que havien sonat a la ràdio funcionaven millor. I més perquè nosaltres fem pop, però un pop d’escoltar, molt elaborat, molt treballat. De vegades arriba a ser dens perquè hi ha moltes capes.
 

Canto en català perquè és el que em surt més sincer i em permet transmetre més coses
 

Sempre va tenir clar que volia cantar en català?
Canto en català perquè és el que més sincer em surt. I aquesta sinceritat et dóna molt més joc a l’hora d’escriure. Has de dominar la llengua per poder captar matisos, subtileses, ironia. Em resultaria molt complicat fer cançons en una altra llengua, perquè no transmetria de la mateixa manera.

Quan es va adonar que tenia coses a dir, que sentia la necessitat d’escriure i compartir sentiments en forma de cançó?
No sabria dir-ho... Però sí que recordo el precís instant en què em vaig adonar del que no volia fer. Havia anat de vacances a la platja, amb la família, i m’hi havia emportat la guitarra. Estava fent una cançó i, de cop, vaig pensar que era una merda, que no volia fer allò. Sempre he tingut més clar el que no m’agrada que el que m’agrada.
 

Una cançó no és un poema musical: hi ha d'haver un equilibri entre la música i la lletra
 

Així doncs, què li agrada i què no li agrada?
No m’agrada si trobo que la cançó no t’aporta res o no és sincera. M’agraden els intèrprets que et transmeten alguna cosa, en el sentit d’honestedat. Respecte al que m’agrada... hi ha un grup de Glasgow que em va marcar molt, Camera Obscura. Potser és perquè totes les cançons les fa la noia que canta. No crec que estiguin molt presents a Renaldo & Clara, però en certa manera m’han influenciat.

Què té de diferent Els afores, el seu nou disc?
Crec que és un disc més coherent, més unitari, sense ser conceptual. Hi ha una cançó a la qual li tinc molta estima, Monument: trobo que la lletra està molt aconseguida. És una cançó d’amor, però va més enllà. En aquest disc, he fet lletres més directes, més fresques. Aparentment, són molt senzilles, perquè he intentat expressar pensaments. Com si les cançons fossin un relat mental. Monument és una de les últimes que m’han agradat.

Tenen més èxit a Barcelona que a Lleida, tot i no renunciar a l’accent nord-occidental.
No he tingut mai cap problema per això. Per a ells, té un punt exòtic. I em fa il·lusió que els agradi i que cada cop menys gent de Lleida forci l’accent quan va a Barcelona. Alguns m’han dit que els recorda un accent afrancesat, i això m’ha fet molta gràcia. A Barcelona, tenim més nom i recorregut que a Lleida, de fet.

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre