Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

José Mellinas: "Vaig necessitar un espill per creure'm que era jo el que sortia a 'Joc de Trons"

  • ANNA SÀEZ
  • Foto RAFA ARIÑO
Actualitzada 19/06/2017 a les 11:33
La primera vegada que va anar al cinema va veure Las Tortugas Ninja 2. “Ja sé que no és un clàssic”, diu amb un somriure. Però més enllà del rap de Vanilla Ice a José Mellinas el va impressionar la màgia d’un llenguatge que ara ell també parla. Ha participat en pel·lícules mítiques com REC, va sortir en un capítol de Joc de Trons, ha donat rèplica a José Coronado... Acaba de guanyar un premi a Bilbao pel fals tràiler Fish Face i ha dirigit el curt Mermelada, a banda de fer teatre a Lleida amb Talia i improvisacions amb Improsia. No para. “Ni vull estar parat: tinc una feina meravellosa que em fa sentir viu”.
José Mellinas: “Vaig necessitar un espill per creure’m que era jo el que sortia a ‘Joc de Trons”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© José Mellinas: “Vaig necessitar un espill per creure'm que era jo el que sortia a 'Joc de Trons”

SEGRE
José Mellinas: “Vaig necessitar un espill per creure’m que era jo el que sortia a ‘Joc de Trons”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© José Mellinas: “Vaig necessitar un espill per creure'm que era jo el que sortia a 'Joc de Trons”

SEGRE

Diu que un actor ha de persistent, tenir contactes, paciència i bon humor. O, el que és el mateix, ha de fer molta feina de formigueta per aconseguir fer-se un lloc en el difícil món de la interpretació. Aparèixer a Joc de Trons o participar en projectes com REC, de Jaume Balagueró, li han donat projecció. Però no en té prou amb l’actuació. El cap li bull i té moltes històries per explicar. Ara està escrivint un curtmetratge amb Rosario Curiel del qual només avança que tot el repartiment serà femení.

Sempre va tenir clar que diria allò de “mama, vull ser artista”?
Vull ser actor des de molt petit, des que vaig descobrir el teatre com a activitat extraescolar. És una professió que et fa sentir viu. L’art dóna sentit a la vida, fa que pagui la pena viure. Poder explicar històries és el que ens ha fet evolucionar.

Recentment va guanyar el premi al millor fals tràiler al Festival de Cinema Fantàstic de Bilbao. Què és un fals tràiler?
És el que el seu nom indica: un tràiler però d’una pel·lícula que no existeix. Als Estats Units els falsos tràilers són tot un gènere. A banda que es fan molts concursos, hi ha directors que utilitzen aquest tipus de curt per tirar l’ham a possibles productors i mostrar projectes de pel·lícules. Narrativament, a mi m’interessen molt perquè has d’explicar una història en un minut i mig o dos que et remet a una pel·lícula que mai no existirà.

En aquest període de temps tan curt Fish Face dóna per fer crítica social parodiant el “cara anxova” del youtuber MrGranbomba, introduir una inesperada història de ciència-ficció i lligar-ho tot amb una ambientació de terror.
El to és el més difícil. En aquest cas, calia trobar un equilibri perquè no resultés ni molt jocós ni molt terrorífic. Partia d’una paròdia, però també era un homenatge a pel·lícules com Darkman, o el cine de la Troma...
 

Són un fan del cine de terror. Per a mi, el Festival de Sitges és el més semblant al cdel que hi ha


Anteriorment havia fet un curt, Mermelada, que és gairebé un fals documental protagonitzat per un altre youtuber que busca què hi ha de veritat en la llegenda urbana de l’aparició de Ricky Martin al programa Sorpresa, sorpresa.
Va ser al·lucinant veure el poder de suggestió que va fer que en qüestió d’hores hi hagués tanta gent que afirmés amb rotunditat haver vist l’escena del gos, que mai no es va produir. I se’n donaven detalls de tota mena. El curiós del cas és que va ser un fenomen viral abans que existissin els fenòmens virals, perquè encara no hi havia xarxes socials. Vam veure com es creava, gairebé en directe, una llegenda urbana. Més tard es va saber que havia estat un truc de màrqueting per apujar les audiències i que tot comença en un institut concret de Madrid des d’on s’estén l’enganyifa. Era una història tan divertida i tan estranya a la vegada, que em va semblar que era prou interessant per fer-ne un curtmetratge.

Un curt gravat amb un iphone.
Vam gravar-lo amb un telèfon perquè el vam presentar a un concurs de curtmetratges fets amb iphone que convocava el Festival de Sitges. També perquè ens interessava el punt cru d’imatge que donava la gravació amb mòbil per explicar la història. I per falta de recursos econòmics per fer-ho d’una altra manera [riu].

José Mellinas: “Vaig necessitar un espill per creurem que era jo el que sortia a

Haver gravat un curt amb un mòbil i, a la vegada, formar part d’una gran producció com Joc de Trons deu ser tot un contrast.

És molt diferent, cert. Just estàvem acabant de rodar Mermelada quan em van trucar del càsting de Joc de Trons. Va ser increïble. Vaig parar el rodatge perquè necessitava assimilar la notícia. Joc de Trons és una cosa molt impressionant, sobretot per algú com jo que ha començat de molt avall. És un regal.

Com va ser veure’s a la televisió? I amb frase!
Va ser molt curiós: vaig començar a rebre missatges de Whatsapp amb captures de pantalla en què sortia jo... i tot i amb això no m’ho acabava de creure. Pensava que potser era algú que s’assemblava a mi. Em vaig haver de mirar de perfil a l’espill per estar totalment segur que era jo el que havia sortit a Joc de Trons, i amb frase doblada! La seqüència dura deu segons, però mai m’hauria imaginat que viuria una cosa així.
 

Al teatre et despulles: no hi ha trucs! I encara més quan fas improvisació, que és com operar a cop obert


Ha participat en pel·lícules molt conegudes al costat de grans actors. Sort o tenacitat?
Una mica de les dos coses. Sóc molt tossut i fins que no tinc el no definitiu ho intento. La persistència és clau. De vegades et truquen i et diuen que l’endemà a les cinc del matí has de ser a Madrid. I tu has de dir que et va perfecte, perquè hi has de ser. En un rodatge fas contactes. D’alguna manera,vas teixint una xarxa de treball i una feina et porta a una altra. Tant si t’agafen com si no, has d’anar als càstings. Com dic, és qüestió de persistència. I de contactes. Però, sobretot, de paciència i bon humor, que són les meues màximes.

Per a un fan declarat del cine de terror, poder dir que formes part de la saga REC deu ser alguna cosa més que currículum...
El cine fantàstic et permet evadir-te de la realitat i viatjar a mons diferents durant una hora i mitja. A mi m’encanta i formar part de la història de REC és meravellós. Els malsons de Freddy Kruegger, Divendres 13Halloween... es van quedar amb mi des que era molt petit.

Passa por o ja no?
Em costa! Conec massa bé els clixés del gènere. El que em fa por, a banda de la realitat, prové de pel·lícules que, curiosament, no són de terror. L’última vegada que en vaig passar va ser veient la nova temporada de Twin Peaks.

Si un productor li donés carta blanca... apostaria pel terror?
Sí, sens dubte al 100%. És un gènere que m’agrada i en què em sento molt còmode. Sóc fan del cine de terror i fantàstic. Vaig a Sitges cada any, independentment de si presento algun treball. Per a mi, Sitges és el més semblant al cel.

Però, malgrat l’amor al cinema, no ha deixat de fer teatre a Lleida.
Encara que tot sigui interpretació, cinema i teatre són molt diferents. Ara estic preparant Una nit d’estiu amb Talia Teatre i estic molt il·lusionat. El teatre et fa estar alerta. És totalment artesanal. El teatre és la truita de patates que et fas tu a casa i el cine és la truita que et compres al supermercat. No hi ha trucs. Al teatre, la teua millor arma ets tu: el teu cos, la teua veu... no hi ha manera d’enganyar. Et despulles. Les papallones a l’estómac que sents abans d’una funció et fan sentir molt viu i et preparen per a la funció. Perquè un cop surts a l’escenari no hi ha marxa enrere. Dijous, amb les improvisacions que fem a La Saleta la companyia Improsia Teatre, aquesta sensació es multiplica. Improvisar és com operar a cor obert: pot passar qualsevol cosa. Ens entrenem molt, però no assagem. No podria sortir res espontani si estigués assajat.

El paper de la seua vida?
El que va fer Malcolm McDowell a La taronja mecànica, la meua pel·lícula preferida. Conèixer-lo a Sitges va ser increïble.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre