Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Marc Larriba: "Al Barris Nord hi ha un gran ambient de bàsquet, tenim una bona afició"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 10/07/2017 a les 15:48
Els delegats d’un club esportiu acostumen a ser persones discretes i efectives, imprescindibles perquè un equip funcioni. Marc Larriba fa set anys que exerceix aquest càrrec al Força Lleida de bàsquet, forma part del seu cos tècnic i porta un equip de la base. La seua vida gira al voltant del club els set dies de la setmana i des de la seua posició privilegiada té una visió completa d’aquest esport. És l’encarregat de gestionar els viatges del primer equip i d’estar al cas de tota la burocràcia amb la federació, així com de participar en les negociacions a l’hora de fitxar jugadors nord-americans.
Marc Larriba: “Al Barris Nord hi ha un gran ambient de bàsquet, tenim una bona afició”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marc Larriba: “Al Barris Nord hi ha un gran ambient de bàsquet, tenim una bona afició”

SEGRE
Marc Larriba: “Al Barris Nord hi ha un gran ambient de bàsquet, tenim una bona afició”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Marc Larriba: “Al Barris Nord hi ha un gran ambient de bàsquet, tenim una bona afició”

SEGRE

Els mesos de juny i juliol són relativament tranquils al món del bàsquet. Les lligues estan aturades a totes les categories i el cos tècnic del primer equip pot invertir temps a planificar la temporada vinent, allunyat de la voràgine del dia a dia. El Marc Larriba no és un personatge mediàtic del club, és dels que treballen discretament a l’ombra. Parla amb la Paeria per gestionar el calendari i assegurar-se que el pavelló Barris Nord estigui en condicions, parla amb la federació, organitza els desplaçaments, estudia els contrincants, entrena un equip de la base, participa en les negociacions per fitxar jugadors nous i està sempre disponible per ajudar els jugadors de fora a integrar-se a la ciutat.

Als anys 80, els grans equips de l’NBA van posar de moda el bàsquet. La seua afició ve d’aleshores?
No, jo jugava al tenis i no va ser fins a l’adolescència, als 90, que vaig començar a jugar-hi amb regularitat al pati de l’escola. Aleshores l’estratègia també m’agradava. Tenia clar que algun dia volia formar part de l’equip tècnic del club més important de la ciutat.

Ja fa set anys que va complir aquest somni. Quin és el següent?
De moment, mantenir-me i créixer amb el Força Lleida. És clar que, si et poses a somiar, t’imagines que estaria molt bé conèixer les lligues universitàries nord-americanes per veure com treballen, però això, ara mateix, no és factible.

El que sí que passa regularment és el viatge invers. Al Força Lleida no és estrany que hi juguin nord-americans.
De les lligues universitàries surten molts jugadors, però seran molt pocs els que puguin saltar a l’NBA. Molts han utilitzat el bàsquet per estudiar una carrera i, una vegada es graduen, es retiren de la pista per centrar-se en la carrera professional. D’altres volen provar sort una temporada al món del bàsquet i venir a Europa és una sortida. Aquesta no és una aventura fàcil: alguns han vingut, han jugat molt bé i han decidit tornar, perquè tot l’esforç que han de fer per intentar fer-se un lloc no els compensa els sacrificis.

No surt a compte?
Nosaltres juguem a la LEB Or, la segona divisió absoluta d’àmbit estatal. Fa uns anys, estava considerada la cinquena lliga més important del món, al davant de categories d’honor d’altres països europeus. Hem tingut jugadors molt bons que se n’han tornat a la granja dels pares, a Ohio. Els que poden cobrar més a la LEB no passen dels 3.000 euros, un sou que han de compensar amb la realitat de viure a milers de quilòmetres de casa. No cobren prou per venir amb la nòvia i deixen els amics i la família. Vénen a un lloc amb una cultura prou diferent i, sovint, han de compartir pis. Només podem tenir dos jugadors extracomunitaris, de manera que hem d’anar amb molt de compte a l’hora d’escollir.

Marc Larriba: “Al Barris Nord hi ha un gran ambient de bàsquet, tenim una bona afició”Com es gestiona el fitxatge d’un jugador de 22 anys que juga en una universitat nord-americana?
A través d’agències. Hi ha contactes permanents entre els clubs i els agents per anar cobrint llocs estratègics. Quan saben que et falta un jugador, et fan propostes de nois que tenen en cartera per a aquella plaça concreta. Ells ja saben amb quins pressupostos ens movem i què ens poden oferir. Si ens interessa algun jugador perquè té unes estadístiques que poden encaixar, aleshores demanem vídeos de partits per veure com juga.

Es fitxen sense haver-los vist mai personalment?
Cap equip de la nostra categoria pot fer venir un jugador de Texas només per conèixer-lo sense cap compromís. Hi parles, estudies la seua situació i et fas una idea del que pot passar. Si és el típic noi mormó de Salt Lake City, tens molts números que no aprofiti que viu sol lluny de casa per desmarxar-se. Això no vol dir que ho facin els altres, només són dades que et donen garanties. Després, pot passar de tot, però sempre tens recursos per intuir que serà un bon noi, que no buscarà problemes ni tindrà una vida desordenada. Els agents tampoc tenen cap interès a colar-te un jugador problemàtic, perquè després tu desconfiaràs d’ells. La Lliga espanyola és molt important en l’àmbit europeu.

A quina edat un jugador sap si es podrà guanyar o no la vida com a professional?
Això depèn de molts factors. Els americans vénen a provar sort una vegada han acabat la carrera. Als grans equips de la Lliga espanyola hi ha jugadors que amb 15 anys ja tenen un agent que els representa, i que amb 17 cobren molts diners. Aquests, si no passa res estrany, de segur que es guanyen la vida en una pista de bàsquet.

El físic també és molt important. Com se sap la projecció d’un xiquet o un adolescent que juga bé perquè creixi i es faci prou alt per ser competitiu?
Hi ha diferents estudis i teories, però cap és fiable. Hi ha indicadors i t’hi has de fixar: quan fan Primària, els que són alts i encara són maldestres i desequilibrats vol dir que tenen probabilitats de créixer més. Si són més petits, tenen molta coordinació i els pares no són gaire alts, aquests és molt probable que no creixin gaire. La nostra feina és començar-los a entrenar perquè cada vegada siguin més àgils i coordinin millor els seus moviments. Si la mare és alta, tenen més números de ser alts, perquè les mares influeixen més que els pares. Però no és una ciència exacta.

La mitjana dels jugadors ha pujat en els darrers trenta anys?
Jo diria que sí. O abans els que eren massa alts quedaven marginats perquè tothom se’n reia i s’apartaven de la vida social o, senzillament, la mitjana de la població és més alta i també és més fàcil buscar els nois amb més projecció. També és veritat que ara se’ls entrena de forma diferent i que són més bons. Romai feia 2,10 metres i només el podies posar sota la cistella a agafar rebots, perquè no era gaire àgil. Avui tens un Pau Gasol que és tan o més alt que l’altre i es mou perfectament a l’elit mundial.

Sobre l’alimentació, també hi tenen alguna cosa a dir?
Només podem estar a sobre dels menús en els desplaçaments. Els pesem cada dos setmanes i, si algun comença a sobrepassar-se, en parlem. No és habitual, perquè ells són els primers a notar-ho, ja que l’impacte sobre els genolls és molt dur i de seguida se’n ressenten i es lesionen. Els que passen pel Força Lleida són jugadors que volen créixer, que volen fer-se un lloc. Els equips més rics de la LEB poden tenir jugadors més veterans, però nosaltres apostem per joves que tenen ganes i projecció.

Això es contagia a les grades?
Suposo que és un conjunt de coses i tot hi fa. Entre tots fem que a Lleida hi hagi un dels millors ambients de la Lliga. Als altres clubs els agrada venir aquí. El pavelló és bonic, té molta capacitat i el club anima les grades durant el partit i les mitges parts. El Força Lleida té una bona afició, i això es nota durant els partits.

Respecte al futbol, esteu infravalorats?
Qualsevol esport està infravalorat respecte al futbol. Ara bé, com també passa a la resta, sort n’hi ha que els aficionats de veritat són incondicionals. A mi, cada vegada m’avorreix més mirar un partit de futbol. És molt lent i gairebé no hi ha acció, en comparació amb el bàsquet. El bàsquet és molt més tècnic; hi ha qui diu que és un esport de cap, més que de mans.

Això ho viu, sobretot, quan entrena equips de la base.
Quan estàs en una banqueta, t’adones que no pots badar, que has de pensar solucions ràpidament i que cada partit és una història diferent. S’ha de ser ràpid i mentalment molt àgil.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre