Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Alba Cros: "No miro clàssics per no contaminar-me amb estereotips que no m'interessa perpetuar"

  • ANNA SÀEZ
Actualitzada 18/07/2017 a les 13:19
Sempre havia volgut ser periodista, però a la universitat va descobrir el cine i se’n va enamorar. Com a treball de fi de grau va fer una pel·lícula amb unes companyes de curs, ‘Les amigues de l’Àgata’. Van ser les primeres sorpreses que la cinta sortís dels circuits acadèmics i es convertís en una de les sorpreses cinematogràfiques del 2015, amb una nominació als premis Gaudí com a millor pel·lícula inclosa. Però la lleidatana Alba Cros toca de peus a terra. “En el cine també hi intervé el factor sort”, assegura. Ja treballa en un segon llargmetratge.
Alba Cros: “No miro clàssics per no contaminar-me amb estereotips que no m’interessa perpetuar”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Alba Cros: “No miro clàssics per no contaminar-me amb estereotips que no m'interessa perpetuar”

SEGRE

El darrer número de la revista del Cercle de Belles Arts de Lleida és un monogràfic dedicat a joves creadores, entre les quals Alba Cros, directora de cinema. Nascuda el 1991, aquesta lleidatana va sortir de la universitat amb una aclamada òpera prima sota el braç. De fet, va ser el seu treball de fi de grau. Juntament amb Laia Alabart, Laura Rius i Marta Verheyen va donar vida a Les amigues de l’Àgata, premi Abycine indie a Albacete, premi del públic al festival de Cinema d’Autor de Barcelona, nominada a millor pel·lícula als premis Gaudí... I matrícula d’honor a la Pompeu Fabra.

Arribar i moldre. Com es gestiona aquest èxit inesperat?
Ens va agafar molt per sorpresa. Ni tan sols sabíem que estàvem fent una pel·lícula. Normalment es presenta un curtmetratge com a projecte de final de carrera i és el que ens vam plantejar de fer. Però a base d’experimentació el curt creixia i ens vam adonar que estàvem fent una pel·lícula, un llargmetratge. No ens volíem posar pressió, però el projecte es va fer gran. Tot i amb això, nosaltres concebíem la pel·lícula com un treball acadèmic. I aleshores un crític de cinema, Jordi Costa, va veure a la Pompeu Fabra Les amigues de l’Àgata i la va catapultar a la societat. Que sortís de la universitat no ens ho esperàvem. Ens va costar una mica de processar-ho. Mires enrere i no t’acabes de creure el recorregut que has fet sense ser-ne gaire conscient. Però el més important és haver aconseguit que altres estudiants s’emmirallin en nosaltres i tinguin l’ambició de fer una pel·lícula. Ara fa poc, per exemple, es va estrenar Julia Ist, que protagonitza i dirigeix Elena Martín, l’Àgata, que feia un curs menys a la Pompeu. Hem obert una porta.

Tanta por que fa el cine de dones als circuits comercials i vostès van ser la gran sorpresa del 2015 amb una pel·lícula coral dirigida per quatre directores i protagonitzada per quatre actrius.
Paradoxalment, això va jugar a favor nostre, perquè just es començava a parlar del cine fet per dones i nosaltres érem quatre codirectores molt joves, cosa que cridava l’atenció. El factor sort també intervé en l’èxit d’un producte i nosaltres vam fer Les amigues de l’Àgata en el moment precís en què va sorgir aquest interès pel cinema femení. Això si ho busques no et surt però de vegades no saps per què i tot quadra. Hem pogut estrenar la pel·lícula a Argentina, Londres, Nova York, Los Angeles... De fet, encara és viva.

Va ser complicat treballar a vuit mans?
No, gens. Durant tota la carrera o fas els treballs en grup o mors i Les amigues de l’Àgata no va ser una excepció. Evidentment, era el treball de fi de grau i vols fer-lo bé, sentir-t’hi a gust, perquè li dedicaràs moltes hores, així que busques persones afins a tu. I nosaltres quatre ja havíem fet juntes muntatge, assajos fílmics, documentals... Teníem un mateix interès pel cinema i una mateixa manera de fer, així que va ser molt fàcil. Ens vam marcar dos premisses: passar-ho bé i que la nostra amistat no es ressentís de fer el treball en equip. Quan sorgia qualsevol conflicte, per petit que fos, ho aturàvem tot perquè no volíem deixar de ser amigues per un projecte que no sabíem on ens portaria. Aprovant en teníem prou. Això també ens va permetre relaxar-nos molt, perquè no teníem expectatives. Així que totes vam poder experimentar i fer la nostra sense pressió.

Així que van fer una pel·lícula sobre l’amistat des de l’amistat.
Sí, l’elecció del tema va ser molt important perquè volíem una pel·lícula que fos de totes, que cadascuna de nosaltres hi pogués aportar alguna cosa. I a partir d’aquí tot va fluir i va ser molt orgànic. Ens enteníem molt bé. Potser perquè no som quatre persones idèntiques, sinó que es complementen. El bo dels treballs en grup és que sumen, mai resten. En aquest cas vam voler parlar de la gent que deixes enrere quan et fas gran. Com canvia la relació amb les amigues de la infància a l’entrar a la universitat.

Sempre havia volgut fer cine?
No, en absolut. Sempre havia volgut ser periodista. De fet, el cine mai no m’havia interessat especialment. Es va creuar a la meua vida per sorpresa a segon de carrera, quan una companya em va dir si volia anar a un rodatge de l’Escac. Vaig començar al departament de vestuari fent vores de pantalons. D’allà vaig passar al departament d’art i d’allà al de càmera i, finalment, vaig ser directora de fotografia de projectes de l’Escac. Em vaig allunyar tant de la carrera que em vaig haver de forçar a mi mateixa per tornar-hi. Però és que quan vaig posar els peus al primer rodatge vaig tenir clar que jo volia formar part d’aquell món.

L’èxit l’ha fet dubtar de si hi ha vida després de Les amigues de l’Àgata?
Estic treballant en una segona pel·lícula, que serà en solitari. No em plantejo res més que explicar bé una història. És indubtable que hi ha una certa pressió, però intento que no m’afecti. No penso en si s’estrenarà, en festivals... Tot això ja arribarà. Ja m’ho trobaré. Ara he de concentrar-me en la història. I si no va bé, doncs seguiré fent pel·lícules des de casa. El que tinc molt clar és que al cine trobo molts temes a faltar, hi ha moltes pel·lícules que no em representen i vull fer aportacions. Aquesta és la meua prioritat. La resta, no la pots controlar. Tot és molt random.

Què troba a faltar al cinema?
Personatges femenins complexos, que siguin actius. També trobo a faltar temes relacionats amb la sexualitat, la identitat, la raça, la classe... És com si a les pel·lícules tothom és blanc, ric, hètero i té una vida meravellosa. Hi ha altres realitats que no arriben a la pantalla.

Tot i ser vostè de Lleida, ‘Les amigues de l’Àgata’ no es va arribar a estrenar a la seua ciutat. Tant costa?
Vam aconseguir ser al Som Cinema, però no estrenar-la comercialment. M’alegro que Julia Ist sí que s’hagi pogut veure al Funatic. Però és que fer una pel·lícula no és fàcil i estrenar-la, encara menys. I si ho aconsegueixes, et toca lluitar contra Wonder Woman. Amb la crisi no s’arrisca tant i el cine comercial i l’independent encara s’han distanciat més. Però penso que si hi hagués més oferta, el públic no ens giraria l’esquena. Ara fa poc s’ha estrenat Estiu 1993, de Carla Simón, que penso que anirà molt bé.

Quina és la primera pel·lícula que té consciència d’haver vist?
El cert és que no era gens de cine. El que sí que recordo amb molta intensitat va ser la descoberta, ja a la universitat, d’una directora japonesa, Naomi Kawase i d’un dircetor xinès, Wong Kar-wai, que em van fascinar.

I té algun clàssic fetitxe?
Vull construir unes noves narratives i intento seleccionar molt bé per no contaminar-me, per no repetir patrons inconscientment. Tot el que miro és a consciència. Cine fet per dones, feminista, queer. No vull contribuir a perpetuar estereotips. A més, els clàssics no m’atreuen, m’interessa més el cine contemporani. Quan et poses les ulleres lila ja no te les pots treure. Hi ha molts clàssics que no he vist, però estic molt tranquil·la.

Maria-Mercè Marçal apostava per la literatura femenina perquè deia que el seu temps era limitat.
No ho sabia, però m’agrada molt. M’hi identifico. Intento evadir-me de tot el que no sigui el cine que m’interessa perquè, en certa manera, t’acaba contaminant.

Es pot viure del cine?
Jo visc de la publicitat. És molt diferent. Més immediat i intens. Cada treball és com un xute creatiu.

Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre