Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Xavier Baró: "Mentre tingui dues mans i la veu em funcioni, la paraula jubilació no existirà"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 07/08/2017 a les 15:14
Amb aquella intensitat misteriosa que el caracteritza, Xavier Baró va posar música al pati de l’IEI de Lleida el 20 de juliol passat acompanyat d’Hèctor Berberide. Una cita més en la gira que està fent per presentar el disc ‘I una fada ho trasmuda’ (Satélite K, 2016), el desè de la seua carrera en solitari. El cantautor d’Almacelles es troba en un moment dolç de la seua carrera: amb la perseverança en el treball del dia a dia i la convicció que el seu camí no es podia mesurar per la quantitat de gent que l’aplaudia, Baró s’ha guanyat un prestigi inqüestionable com a trobador folk de proximitat.
Xavier Baró: “Mentre tingui dues mans i la veu em funcioni, la paraula jubilació no existirà”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Xavier Baró: “Mentre tingui dues mans i la veu em funcioni, la paraula jubilació no existirà”

SEGRE

La premsa especialitzada fa dies que ha portat Xavier Baró a descripcions que van més enllà de ser el Dylan català. No en va, el festival BarnaSants va proposar-li fer una retrospectiva especial i revistes com Rockdelux consideren que el seu darrer treball, I una fada ho trasmuda, és un dels millors discs de folk de l’any passat. Acompanyat de la seua inseparable guitarra i abillat amb el barret i les ulleres de sol, Xavier Baró podria començar a guanyar-se el sobrenom d’incombustible.

En la dinàmica de crear, gravar i tocar, quan se sent més còmode?
A mi el que potser m’agrada més, perquè és més satisfactori en immediatesa, són els concerts. Són la clau de tot. La creació té dues facetes: el moment d’estar a casa sol fent cançons, que m’agrada molt, i gravar, que és més dur i si pogués ho evitaria. És molt complicat, has de sintetitzar moltes idees en un moment, després s’ha de repetir i això no m’agrada, se’m fa una mica insuportable. Alhora és un procés molt interessant i fascinant perquè és com si entressis en un forat negre i el temps s’aturés perquè el disc és el centre de la teua vida. És un viatge que comença en el no-res i al final és un disc. Després, el que era el centre de la meua vida, passa a no importar-me gens.

Li hauria agradat viure abans que s’inventés la tècnica per gravar discos? 
Abans del fonògraf d’Edison? Sí, perquè en aquella època la música tenia molta més força que ara mateix. També ha perdut molt prestigi. La música formava part de la vida de les persones, per això hi havia cançons populars que van perdurar en el temps. Com que no es gravava, l’únic sistema per conservar-les era el cervell humà. La gent retenia el que realment sentia. Era una música molt més lliure.
 


Jo crec en la vida, que hi ha una vida que està més enllà de la que coneixem
 


Una part important de la seua discografia recorre el paisatge sonor de la nostra memòria, recuperant cançons que ja no formen part de l’imaginari col·lectiu. Com a poble, quan vam deixar de cantar com encara ho fan molts altres d’Europa?
Hi havia una gran tradició de cançons populars de taverna, marineres, de muntanya, del batre... Abans la gent cantava. Les primeres cançons que vaig aprendre me les va ensenyar la meua àvia. Ella tot just sabia llegir però tenia una memòria musical extraordinària i sabia lletres quilomètriques. El costum es perd després de la Guerra Civil per culpa de la repressió a la llengua i cultura catalanes. A partir dels anys seixanta, quan una part de la burgesia catalana ocupa un lloc predominant de la cultura, menystenen aquesta herència perquè la consideren rància i vella. En part es recupera gràcies a músics com Jaume Arnella, però mai no torna a imposar-se en la cultura popular.

Quin paper juga el rock en la seua formació musical? El viu com un moment de rebel·lió?
No és un moment de ruptura perquè mai no renego de la tradició heretada. Però sí que sento que la sang em circula per les venes. És la música d’un temps, m’afecta i m’interessa moltíssim. En aquella època el rock no era un prototip com ara, formava part d’un moviment i et feia pensar. Era rupturista amb el conservadorisme moral, religiós i polític del moment. No a través d’uns eslògans sinó del despertar de la consciència.

Als vuitanta va formar part de bandes de rock com Primavera Negra, una època que no sempre recorda amb nostàlgia.
No, gens, per a mi els vuitanta són l’inici del que tenim ara, quan al món de la música hi entra la indústria pura i dura, gent amb màsters d’economia i psicologia de masses. Comencen a formalitzar i unificar el so. A nivell musical encara estava una mica obert i el públic era més flexible, però ja començaves trobar una dictadura sonora en la qual tot havia de ser intranscendent. La música era per riure i passar-ho bé i jo no m’hi sentia còmode.

Als noranta, com a músic, va viure una travessa del desert.
Sí, durant una època em vaig sentir molt sol. Estava convençut de fer la meua música a través del meu propi llenguatge, però no hi havia ningú i em trobava un rebuig total. No va ser fins que no va implosionar el talent de Lleida amb artistes com el Fill del Mestre, Lo Pardal Roquer, l’Àngel Ot i més tard la Meritxell Gené o Renaldo i Clara. Aleshores vaig sentir que havia trobat els meus companys de viatge. Tot el que havia passat abans havia estat molt dur, potser per això sóc el més solitari de tots, perquè vaig haver de sobreviure enmig del no-res.

Xavier Baró: “Mentre tingui dues mans i la veu em funcioni, la paraula jubilació no existirà”
 

Es va plantejar mai abandonar?
Et passa pel cap com li pot passar a qualsevol. Si alguna vegada m’ho he plantejat, he pensat que seria una traïció a tot el que he fet fins ara, a mi mateix i a l’obra que està en procés. Després hi ha gent que et segueix i també la decebries. Seria com tallar-se un braç.

Alguna vegada l’han qualificat de místic.
Jo crec en la vida, que hi ha una vida que està més enllà de la que coneixem, una intuïció dins la pròpia naturalesa que transcendeix la mateixa raó. Aquesta és molt limitada i hi ha una part irracional que, com a artista, he estat molt a prop de tocar. Una no-raó que en podríem dir eternitat.

És el que també ha trobat en poemes de Dylan, Verdaguer o Rimbaud.
La poesia és com una cançó que se’t revela. Rimbaud se’m va aparèixer en un moment que feia temps que no tocava i em va dir “hauries d’agafar la guitarra perquè hi ha uns poemes meus als quals hauries de posar música”. Vaig agafar un llibre seu de poemes i vaig començar amb el El cor robat. Va ser un procés que em va canviar la forma de veure la vida, vaig anar a casa seua i vaig estar unes setmanes al seu poble per acabar de composar el disc.
 

Durant una època em vaig sentir molt sol, estava convençut de fer la meua pròpia música però no hi havia ningú
 


I allà va sentir res?
Sí, diuen que hi ha llocs que et poden canviar la vida i aquell ho va ser, vaig rebre com un alè místic.

Coherent i perseverant, s’hi sent identificat?
Perseverant sí, coherent espero que també. Al llarg de la vida vas millorant, però sense disciplina i treball no hi ha res, seria aigua de maig. Si vols aconseguir una obra i que el teu llenguatge parli per tu has de tenir molta força de voluntat i disciplina. És la meua feina i m’hi poso cada dia, tinc unes responsabilitats de cara el públic i amb mi mateix.

Aquest camí cap a on va?
Ni idea, el que faig és deixar un testimoni del que som les persones, un mural gairebé infinit de sentiments, d’esperança, de coses lògiques i també inversemblant. Mentre tingui dues mans i la veu em funcioni, la paraula jubilació no existirà per a mi, això és per a un altre tipus de gent.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre