Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Antonieta Jarne: "Les grans manifestacions de la Diada ens han fet visibles al món"

  • ANNA SÀEZ
Actualitzada 12/09/2017 a les 12:33
Entra al Roser “amb el cor encongit”. Ella hi havia estudiat la carrera d’Història en aquest “lloc de memòria que ara és de desmemòria”. Com a experta en la transició, repassem amb Antonieta Jarne l’evolució de la Diada de l’Onze de Setembre des que abans de la mort de Franco, quatre mal comptats recordaven davant la Diputació que en aquell palau hi havia hagut la seu de la Generalitat republicana a Lleida fins a les grans mobilitzacions dels darrers anys. Sense oblidar la del 1977 quan, ara fa quaranta anys, es reclamava “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.
Antonieta Jarne: “Les grans manifestacions de la Diada ens han fet visibles al món ”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Antonieta Jarne: “Les grans manifestacions de la Diada ens han fet visibles al món ”

SEGRE
Antonieta Jarne: “Les grans manifestacions de la Diada ens han fet visibles al món ”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Antonieta Jarne: “Les grans manifestacions de la Diada ens han fet visibles al món ”

SEGRE

Quedem al Roser. Fins no fa gaire, el nou Parador acollia els actes de la Diada a Lleida com a lloc simbòlic de la derrota de 1707. També va ser on Antonieta Jarne, professora de la UdL, hi va estudiar la carrera d’Història.

Que ara sigui un hotel és un signe de normalitat necessària o un atac a la memòria històrica?
És un exercici barroer de desmemòria. Associem la memòria amb el record, però la memòria també forma part de l’oblit. La manera com institucionalment s’ha gestionat aquest nou període del Roser il·lustra molt bé la voluntat de passar pàgina i oblidar. Llegeixo a l’entrar que els paradors nacionals comencen el 1928, i és cert, però tenen una ressonància inequívocament franquista. Qui els impulsa i els escampa per tota la geografia espanyola és Don Manuel Fraga Iribarne, ministre de Información y Turismo. Que el 1707 aquest fos el lloc de resistència dels lleidatans queda reduït en una plaqueta que si no tens la voluntat de fixar-t’hi, ni te n’adones. Es veu més la de la inauguració de Rajoy, i això no és casualitat. A més, aquest edifici va acollir al segle XIX el primer institut de Lleida. I això és molt important perquè suposava que, per primera vegada, les classes populars podien accedir al batxillerat. Simbolitza la democratització de l’ensenyament. I d’això no en queda cap senyal. I al segle XX va allotjar el Museu Morera, encara que fos de manera precària, i l’Escola de Belles Arts, i els estudis universitaris incipients... I tampoc no queda res de tot això.

 

Durant la transició, la ultradreta actuava a Lleida amb una tranquil·litat que no tenia a les altres ciutats catalanes


Demà farà 40 anys de la Diada en què es va demanar “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”.
Encara que el 1976 ja s’havia fet una gran Diada a Sant Boi, la del 77 era la primera amb un marc legal i va suposar esperança, explosió d’alegria, expectatives il·limitades... encara no s’havia produït la gran frustració que tindrien poc després els sectors independentistes més combatius, quan s’adonen que la transició no va anar més enllà d’una transacció. Aquesta frustració va fer que durant molts anys –i simplificant-ho molt– el catalanisme es dividís en dos blocs. L’independentisme ferreny i combatiu que se’n va al Fossar de les Moreres i el que se sent còmode amb l’autonomisme, majoritari durant molts anys, que se’n va al monument a Rafael Casanova.

I què canvia?
A partir del 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut, hi ha un abans i un després. Hi torna a haver, progressivament, una unificació d’aquestes dos expressions del catalanisme de la mà, sobretot, de l’Assemblea Nacional i Òmnium Cultural i per això s’han fet grans manifestacions que ens han donat molta visibilitat de cara enfora i han estat molt multitudinàries. Alguns ens volen vendre sopars de duro, però és obvi que per més que es tergiversin les xifres, les manifestacions són les que són i els resultats electorals són els que són. L’independentisme ara és central en la vida política de Catalunya.
 

Els centenars de funcionaris franquistes que van arribar a la postguerra van deixar-hi una crosta conservadora

 

L’1 d’octubre serà un punt d’inflexió o un nou 9-N?
El punt d’inflexió ja fa molt temps que es va produir. Progressivament, la societat catalana ha desconnectat, de la mateixa manera que l’Estat espanyol –no la societat espanyola– ha anat desconnectant de Catalunya. Si fem memòria dels darrers actes tan tràgics i luctuosos que hem viscut, es veu molt clar: durant unes hores l’Estat espanyol desconnecta de Catalunya. I després, quan ve, ho fa tard i malament. Una visita de metge. D’alguna manera, l’u d’octubre el que farem és anar al notari a donar fe d’una situació que ja fa molt de temps que s’ha produït.

Lleida n’està al marge?
No hi ha cap mena de dubte que la societat de les comarques de Lleida està connectada amb el país, només cal veure quants autocars es mobilitzen cada Onze de Setembre, o els resultats electorals. Ara bé, és curiós com institucionalment això no passa. Hi ha unes sinergies –sobretot a la ciutat de Lleida– que són molt difícils de superar. Durant la transició va ser una ciutat –possiblement, l’única de Catalunya– on els de Fuerza Nueva o els Guerrilleros de Cristo Rey seguien portant una vida pública molt tranquil·la. Hi ha crosta ultraconservadora que fa que a les primeres eleccions municipals, la UCD tregui 8 regidors a la Paeria. Si Siurana pot governar és gràcies al pacte de progrés. Si a tot això afegeixes el poc pes demogràfic que té Lleida en conjunt i que continua quedant lluny de Barcelona... La majoria de polítics quan vénen fan tard. Per què? Perquè no calculen bé el temps, es pensen que és més a prop. Els lleidatans ens hem apropat, però ells no s’han apropat a nosaltres. Això fa que hi hagi unes relacions institucionals poc fluïdes que donen lloc a situacions com l’actual, amb una Paeria i una Universitat que estan encapçalades per unes persones que no tenen cap voluntat de connectar amb la majoria social que representen.

Antonieta Jarne: “Les grans manifestacions de la Diada ens han fet visibles al món ”
 

Aquesta singularitat que es posa en evidència durant la transició, s’arrossega des de la Guerra Civil?
El Francesc Porta, a qui tinc molt present perquè en vaig fer la biografia juntament amb la Teresa Ibars, utilitzava una expressió que m’agrada molt i és la de l’atonia col·lectiva. Realment, no puc contestar contundentment al que preguntes, però el que sí que puc dir és que tant si es rellegeix Lleida, problema i realitat, el llibre que publiquen el 1967 Porta, Josep Lladonosa, Simeó Miquel, Josep Vallverdú i el pare Gabernet, i a continuació et rellegeixes el llibre de Miquel Pueyo Lleida, ni blancs ni negres, però espanyols, veus que no hem avançat gaire. Les seues reflexions encara són vigents i et connecten amb la situació actual. Però és cert, Lleida és la primera ciutat a caure a mans dels franquistes, és línia de front durant nou mesos, i això no ho podem oblidar perquè queda destrossada. No es pot comparar a Barcelona ni a cap altre lloc. Aquí es fa la guerra. El Segre és la trinxera! I si a això li sumes els paracaigudistes, com es coneixien els funcionaris franquistes vinguts de fora... I sense oblidar tots els intents perquè les comarques de Lleida es converteixin en “un brazo de Aragón tendido al este”. Hi ha un pòsit.

Demà hi tornarà a haver una gran manifestació unitària a Barcelona. Aquest gran espectacle és necessari?
L’Onze de Setembre ara és, certament, un espectacle. I no ho dic pejorativament, perquè això ens ha fet visibles a la resta del món. Si Catalunya vol crear una república catalana necessita un reconeixement internacional. No hem de fer les coses per a autoconsum, sinó com una projecció cap a l’exterior. A partir d’aquí jo, particularment, desitjo que aquestes manifestacions s’acabin perquè voldrà dir que s’ha aconseguit l’objectiu i aquesta data commemorativa s’haurà de reformular. Perquè els llocs de memòria també poden ser dates. I es poden commemorar de moltes maneres.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre