Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
ENTREVISTA

Gay de Liébana: "Arribarem a un punt que pagaran sous per estar-se a casa i menjar crispetes"

  • JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Actualitzada 30/10/2017 a les 16:35
Amb una retòrica controvertida, José María Gay de Liébana s’ha convertit en un dels economistes de referència als mitjans de comunicació. El discurs directe contra la classe política desperta simpaties en una part descontenta de la població. No és políticament correcte, un tarannà que s’agraeix en els temps que corren.
Gay de Liébana: “Arribarem a un punt que pagaran sous per estar-se a casa i menjar crispetes”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Gay de Liébana: “Arribarem a un punt que pagaran sous per estar-se a casa i menjar crispetes”

SEGRE
Gay de Liébana: “Arribarem a un punt que pagaran sous per estar-se a casa i menjar crispetes”

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Gay de Liébana: “Arribarem a un punt que pagaran sous per estar-se a casa i menjar crispetes”

SEGRE

Enmig de la tempesta catalana el Govern central va acceptar amb la boca petita que el rescat bancari ens havia costat 40.000 milions.
Jo ja ho sabia des del primer dia i encara s’ha de veure si finalment no són més. En principi el ministre va dir que no ens costaria res i finalment ha suposat un impacte al dèficit espantós i molt dèficit públic. A més ha deixat un mapa bancari absolutament limitat perquè s’ha reduït a unes poques entitats que no tenen la desimboltura i el marge de maniobra com els bancs d’altres països del nostre entorn.

Ja ningú no espera dimissions, ni aquells que les demanen.
El problema no són els polítics sinó una societat civil morta que es deixa enganyar, que no exigeix responsabilitats i a més els vota. També hem de veure com es va arribar fins a on som ara. Les caixes estaven controlades pels polítics i aquests ho esfondren tot. També van ser responsables del desastre el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Van posar polítics inútils al capdavant de les Caixes i ningú no va controlar-ho.

Les dades macroeconòmiques parlen de recuperació i tornem a tenir el preu de l’habitatge com a referència. Hem après res?
Els inversors tornen al totxo perquè al banc els diners no donen res. Ara es dóna el problema de la gentrificació i el turisme genera interès en el rendiment dels lloguers. A partir d’aquí hi ha una certa possibilitat de bombolla immobiliària a Barcelona. Torna a ser pràcticament inaccessible per als ciutadans comprar un habitatge a la capital. Quan el sector financer es reajusti tornarà a redireccionar el capital de l’habitatge als mercats.

La crisi va enriquir els més rics. Els va sortir bé la jugada?
La gent que té diners sempre està més ben posicionada quan hi ha oportunitats. S’han aguditzat les desigualtats socials. Nosaltres tenim un sistema amb tres estrats socials i la classe mitjana és la majoritària. Durant la crisi uns pocs van saber aprofitar el moment i per mèrits propis o per sort van fer el salt amunt. Però la majoria de la classe mitjana ha perdut poder adquisitiu i en general s’ha degradat. Hi ha una restricció salarial i també hi ha una destrucció de llocs de treball perquè les empreses es traslladen. Algunes empreses catalanes i espanyoles han dut la seua seu administrativa a Polònia perquè allà hi troben economistes als quals els paguen mil euros i tenen totes les ganes del món. Treballen en cap de setmana i estan entusiasmats, aquí volen cobrar dos mil euros, volen vacances i en general plantegen un seguit d’exigències que en altres països no es donen.

Vostè ha dit que s’ha d’apostar a mitjà termini per una economia del coneixement i la recerca en terrenys com la tecnologia i la farmàcia, per posar dos exemples. Anem pel bon camí?
Aquí juguem a curt termini i sempre pensem d’avui per demà en lloc de planificar en el futur. Els diners volen una seguretat immediata i un rendiment ràpid en un sector refugi perquè pensen que la vida és curta i s’ha d’aprofitar. Però jo penso que ens estem equivocant i que hem de saber apostar en els camps de la recerca i el desenvolupament. El problema és que el sector privat espanyol destina la meitat de la mitjana europea a la recerca, això vol dir que no hi ha interès a innovar i que ens quedarem desfasats respecte el món més desenvolupat.

Ha assessorat mai cap govern?
No.

Ho faria si li ho demanessin?
No, perquè no escolten. No serviria de res. Els polítics són el pitjor que ens ha passat en aquest país.

 

“El problema no són els polítics sinó una societat civil morta que es deixa enganyar”
 


Mas Colell va fer un pas endavant i es va mullar.
Suposo que li feia il·lusió, li va tocar un època difícil i com a conseller d’Economia i Finances va passar sense pena ni glòria.

Als Estats Units és molt habitual que el capital privat aposti en projectes i idees, mentre que aquí sembla que sempre jugui de manera especulativa i conservadora.
Allà la gent jove que té una idea té la possibilitat d’entrar en un món de relacions que li obre la porta a capitalistes disposats a ajudar-los perquè hi veuen possibilitats.

Això vol dir particulars i també grans fons financers. Als Estats Units hi ha una llibertat econòmica que aquí no existeix. Aquí tenim unes traves i impostos que no ho faciliten. També hi ha un factor cultural, tenim por de fer coses per les conseqüències jurídiques que pugui comportar. Tot i això hi ha esperança. El projecte Lanzadera que impulsa Joan Roig a València, per exemple: finança més de 80 empreses joves que comencen. Aquí, quan els polítics veuen algú que comença demanen tants informes que l’ofeguen, reclamar un informe sobre l’impacte d’una activitat sobre el medi ambient és una tonteria i treu temps del que veritablement importa.

I la cultura empresarial té iniciativa?
No tant com als països anglosaxons. Som llatins, volem seguretat jurídica i al final resulta que després els accionistes del Banc Popular es queden sense res. Per què serveix tanta regulació si a l’hora de la veritat no garanteixen res?

 

“La gent que té diners sempre està més ben posicionada quan hi ha oportunitats”
 


Sobre el paper el sistema es regula sol per la lògica de l’oferta i la demanda. Després resulta que un manobre sense estudis de setze anys cobrava cinc vegades més que un investigador de quaranta amb un doctorat i dos màsters.
Aquesta és la cultura del pelotazo que ens va portar on ens va portar. Ara el xaval fa set anys que no té feina, no té formació i està atrapat per una hipoteca bestial i no hi ha manera que es torni a reincorporar al mercat de treball. El model econòmic d’aquest país no és bo, es va construir sobre la bombolla immobiliària i el turisme. Aquest segon sector funciona perquè els competidors directes a la resta del Mediterrani viuen moments d’incertesa i inseguretat que han convertit les nostres costes en un territori segur malgrat els atemptats de l’estiu. Però això algun dia s’acabarà, el turisme no és un sector fidel. Molts nanos acaben els estudis i han d’emigrar perquè es troben sobrequalificats per a un mercat que no els dóna sortida. No hi ha una simbiosi entre universitat i sector privat com a Califòrnia o Irlanda.
 

Gay de Liébana: “Arribarem a un punt que pagaran sous per estar-se a casa i menjar crispetes”

Qui ha de liderar el canvi de tendència?

El govern ha de marcar el pas i ha de treballar amb el poder empresarial, les universitats i la societat civil. Però hem polititzat l’educació a tots els nivells i els governants només miren pels seus interessos. Hem de fer fora tots els polítics, posar governs de tecnòcrates i convertir els empresaris com Amancio Ortega en assessors directes del poder. Ell, Joan Roig i tots de l’Ibex-35.

Amancio Ortega ha fet la seua fortuna amb una política laboral al sud-est asiàtic que molta gent titlla d’explotadora.
Si ell no hi hagués dut les fàbriques la gent d’aquells països no tindrien feina. El que no pot fer és fabricar calçotets a la Castellana de Madrid. I no entraré a valorar el treball infantil perquè aquí fins fa dos dies els nens treballaven com a aprenents a les fàbriques. Cada botiga que obre Ortega arreu del món fa servir industrials i dissenyadors espanyols. I tots els seus productes passen per Arteixo i el Vallès. Ell ha de reduir costos i no pot fabricar a la Diagonal. Si ell portés les fàbriques aquí, qui voldria treballar-hi? Quan vaig a una obra no hi ha cap espanyol. El món va cap a la robotització, arribarà un dia que no treballaran persones sinó robots perquè no es posen malalts, no volen vacances ni jornades de vuit hores. Treballen sense interrupció i mai no es queixen. Els iPhones els fa una empresa que es diu Foxcon, al mes de març de l’any passat tenia 110.000 treballadors al sud de Xina i enguany ja en té menys de la meitat.

Aquest problema endèmic del capitalisme des de la revolució industrial... Què passarà quan hagi arribat a tot el món?
La Renda Bàsica Universal. A la gent li pagarem un salari perquè s’estigui a casa mirant la tele i mengi crispetes. Si no, la gent sortirà al carrer de veritat.

Temes relacionats
Comenta el contingut

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre